Una pera...

Trenta-vuit i avui no tinc res que explicar que consideri que valgui la pena comentar-vos, però amb sento amb la obligació d'anar completant periòdicament aquesta bitàcora encara que siguin amb meres reflexions. Assaboreixo la pera que em menjo i gaudeixo del seu gust blanc de fruita dolça, no està completament madura i es deixa mossegar, li clavo les incisives i es resisteix poquet, mentrestant es despenja una mica de suc i xarrupo, la llengua passa la fregona i evita que aquest sirope es despengi llavis avall i avall viatjo entre records i imatges de moments viscuts, experiències recordades o melodies escoltades en que el sabor, olor o presència de la fruita em traslladen a través del temps. Se'm suggereix analitzar aquest instant congelat que s'estira i s'allarga, es descabdella i s'aprofita fins l'últim xarrup. La consciència d'aquest moment tant present, quotidià, personal i tan íntim transforma un segon de temps vulgar en una gota de substància creativa on el passat, present i futur s'amalgamen parint l'autoconsciència.Sento estupor de perdre la capacitat d'apreciar aquest regal que es presenta d'infinites formes i a totes les hores del nostre existir simplement per no prestar atenció als esdeveniments que ballen infatigablement al voltant de la nostra atenció, tinc por que un focus de llum em provoqui una ceguera fosca que m' incapaciti per crear aquests instants perfectes i intemporals. La salut és un regal, la vitalitat no té preu, el malestar emborratxa i provoca ceguera. No t'adones del que tens fins que ho perds, crec que d'esperança encara me'n queda un polsim entre els plecs de les butxaques.