Un dia plujós

Després d’arreglar unes connexions de la rentadora de la senyora, un parell de sofàs que no els quedaven molles i fer de paleta posant unes rajoles a una terrassa que té l’àvia, he decidit posar-me l’anorac i sortir una estona per Lane Cove, un suburbi de la Jet de Sydney i lloc on resideixo. De tota manera la casa d’aquesta senyora d’origen indi i desconfiada per naturalesa, no és que sigui el paradigma de l’opulència més aviat el contrari, segurament unes dècades abans quan el seu marit encara l’aguantava i la casa devia tenir un estil més conforme als estereotips de la burgesia Australiana. Actualment la casa només conserva la carcassa acorde als models veïns, però la resta fa olor a decadència i psicopatia . El jardí és més selva que ordre, l’interior ple d’objectes, records i trastos que ja no tenen més funció que molestar, a pesar d’això l’Elsa s’entesta en conservar tots i cadascun dels objectes inservibles i a més en va recollint del carrer en espera de trobar-li alguna funció que li faci la vida més fàcil.

He sortit una estona a caminar, perquè sembla que avui hi ha vaga d’autobusos i l’estació de tren més propera està a uns tres o quatre quilòmetres de la meva nova residència, cosa que m’ha dissuadit a prendre el tren per anar a la city i el temps plujós durant tot el dia no convida gaire a aventurar-se a fer un tour.

De camí m’he trobat dos joves que després de preguntar-los per una direcció m’han convidat a caminar amb ells ja tenien el mateix destí. Eres dos Txecoslovacs que portaven uns dos anys per aquestes latituds intentant fer el possible per obtenir la nacionalitat. Un d’ells que parlava un anglès excel·lent i que es deia Georghe m’ha convidat a la cafeteria on treballa per xerrar una estona sobre Nova Zelanda, ja que tenia molta informació al respecte ja que ell n’és un admirador i té informació de llocs on ha viatjat. Un tio molt simpàtic i agradable; és una de les coses que m’he adonat des que sóc aquí, crec que hi ha molta gent que ha vingut a buscar-se la vida, cosa que fa que la persona sigui més oberta i cordial, segurament motivat per la empatia cap al viatger.

Sense anar més lluny, ahir a la nit amb en Martí, ens vam perdre a la nit després de baixar a una parada de bus que no era la adient. Després d’iniciar la caminadeta pertinent i veure que allò no ens conduïa més lluny, més aviat al contrari, vam començar a preguntar a la gent sense obtenir un resultat i vinga a caminar. Després d’una hora més o o menys i veient la tempesta que s’apropava més i més, vaig aturar a un noi per preguntar-li de nou. Es tractava d’un jove Nepalí que estava a Austràlia motivat per les mateixes raons que els dos joves anteriors. Acabava de sortir de treballar i portava una bona estona caminant i anava en direcció a casa seva. Després de veure que no teníem ni remota idea d’on estavem es va oferir a acompanyar-nos al nostre destí, de nit, amb un cel ple de llamps i la tempesta cada cop més aprop. Ens va acompanyar una mitja hora a peu, jo xerrant al seu costat i en Martí que portava la pesada motxilla va arreplegar un carro del supermercat que estava davant un portal i va continuar el trajecte més descansat. Sorpresos que aquella actitud tan altruista vaig intentar convidar-lo reiterades vegades a prendre quelcom, cosa que ell es va negar, ens vam despedir donant-nos efusivament les gràcies (res de sexe) i vam continuar sorpresos cap a la caseta on ens esperava el llit, i els putos mosquits impacients.

Hi ha gent bona, encara n’hi ha......