22 abr. 2010

Ja he arribat



No gaire a comentar, simplement he tornat al lloc d'inici.  De tant en tant em pregunto que faig aquí però deu ser la reacció natural després d'aquests mesos fora. Lo més important, es que he pogut veure la meva estimada Paula i hem estat dos dies junts a l'espera de poder tornar a repetir-ho. Com a sorpresa, la carta de la meva filla que vaig trobar esperant-me a sobre la taula. Boniques paraules que afalaguen a un pare orgullós d'haver participat en la creació d'aquesta personeta cada cop més independent, cada dia més preparada per començar navegar.

18 mar. 2010

Els crits sords de les maletes


Des que vaig arribar a casa la Diana sembla que el temps s'estira. Vaig arribar a Wellington des d'Austràlia i notava que tenia ganes de relaxar-me, deixar-me portar sense preparatius i planificacions diàries, cada dia un nou itinerari, sempre a toc de pitu. Aquesta manera de fer havia estat en el meu últim més Australià el meu modus vivendi. Obria el Lonely Planet i no sabia ni per on començar, me'l mirava, analitzava la seva portada esperant notar les pessigolles de la inspiració em rasquessin sota el nas però res d'això passava, ans al contrari, em limitava a tancar el llibre i desar-lo dins la motxilla. Tenia ganes de passejar, veure la gent com caminava per la ciutat, olorar els carrers, sentir la brisa del mar colonitzant el port de Wellington i d'assaborir un aromàtic cafè en una terrassa banyada de sol amb boniques vistes. Un cop allí assegut intentava preguntar-me que carall faria demà dirigint la mirada cap al fons del paisatge, on la línia del mar s'abraça amb el cel i res, no obtenia resposta, simplement m'adonava que no m'importava tornar a fer el mateix un altre dia més.
Em llevo al matí i espero que el temps m'encarrili i em dirigeixi cap a l'hora següent, tinc gana menjo, tinc son dormo, tinc xarrera parlo i així sense més pretensions.
De tant en tant alguna sorpresa, em donen una feina nova, netejo la casa, o col·loco el rentaplats nou que la Diana ha comprat i així successivament, encarrilant cada una de les hores i mirant com sense voler aquestes hores es van omplint de contingut que trobo agradable.
L'altra dia vaig estar parlant amb la Diana, que és una periodista reputada a Nova Zelanda i li vaig comentar que m'agradava escriure i que sentia que no ho feina malament però que no tenia la seguretat que aquesta impressió meva fos certa. Li vaig argumentar que qui més bé que ella per valorar els meus escrits guardats a la memòria del portàtil i fer-me una crítica imparcial i honesta, reiterant-li diverses vegades que fos sincera amb la seva opinió. Al cap d'unes hores em va dir que li agradava com ho feia i em va oferir una feina de corregir o refer escrits en espanyol de pàgines web Neozelandeses que volen promocionar-se als països de parla hispana. Vaig acceptar encantat i en dues horetes vaig enllestir el meu primer treball remunerat a les antípodes. Al dia següent el client va trucar-la dient-li que el treball li havia agradat i que li enviaria més feina d'altres webs de la seva associació.
M'agrada la forma simple de relació de les persones en aquest país, estic content i espero que demà les maletes em facin un crit d'atenció i em guiïn cap a la meva nova destinació o no...

P.D Salut!! Avui és el dia del pare i el meu Sant, fa un sol que escalfa la fresca tardor i a la terrassa si està de conya, vaig a fer-me un altre tè.

13 mar. 2010

Furgoneta i altres dissertacions


Posar-se les piles, això mateix haig de començar a fer. Després d'uns dies de sorpreses i en la tranquil·la Wellington he gaudit d'una casa per mi solet, he fet de Rodríguez, la Diana m'ha deixat la casa mentre ella s'ha desplaçat per qüestió de negocis y he aprofitat per fer tasques pendents que tenia, que les havia deixades arraconades totes juntes en un piló a la vista però mai no tocava. Aquest cap de setmana he estat preparant papers i  veient cotxes, vehicles per comprar i començar el meu viatge per Nova Zelanda, per explorar els seus paisatges, muntanyes i fauna que l'habita. He trobat una furgoneta Diesel que em pot anar de perles per posar-hi un matalàs i estris de cuina i d'aquesta manera estalviar-me pensions i restaurants; espero vendre-la un cop l'hagi utilitzat.
La calma, la bona sintonia amb la gent, els somriures desinteressats dels comerciants que no estalvien en fer-se entendre i ajudar sense que els suposi un esforç, donar les gràcies al conductor del bus, perdre el compte de les vegades que t'han desitjat G'day, la frescor de la seva arquitectura sense impediments ni senyals de prohibit això o allò, les noietes gracioses passejant i com no la música en directe pels carrers i bars m'han acabat captivant i m'han convertit en un fan d'aquesta polis de les antípodes.
Aquest país sembla que funciona i es respira un aire fresc d'esperança, un optimisme que va acompanyat de manca de burocràcia farregosa, limitadora i inútil a la que estem acostumats. Sembla que les idees es poden convertir en realitat seguint una línia recta i no a les corbes que ens han ensenyat, ells en diuen "Think Kiwi" i la veritat és que hauríem d'aprendre a viure més fàcil.
De vegades penso en el meu país i sobretot després de saber en què s'ha convertit durant els dies de la nevada. Sento una profunda decepció una i altra vegada, davant la pasivitat dels polítics de torn, les empreses sangoneres que només fan que xuclar sense donar res a canvi i la burocràcia, aquest tronc cabró que es posa en mig de les rodes de la nostra existència, que ens fa cansar inútilment, fins i tot ens fa tirar la tovallola abans d'hora o ens fa desistir de fer res abans de començar.
He pensat incomptables vegades en possibles canvis a realitzar en pro d'una societat que ens donés una vida més simple, més humana, més enriquidora, més noble i un cop veig les rodes gegants, els seus engranatges summament complicats que es cargolen una i altra vegada consumint inútilment energia  i esforços preuats. De cop em sento petit, diminut, insignificant i abandono la idea, poso la tele i miro Gran Hermano fins que els anuncis em desperten la imaginació i apareix de sobte, la imatge de la destrucció purificadora, del foc, de l'aigua, dels elements que inunden tot, i les rodes, els engranatges, els homenets que les fan moure desapareixen per restar en l'oblit i apareix en la distància un colom blanc amb una branqueta d'olivera, vola cap al vaixell del capità barba blanca que porta la nau carregada d'esperança... encara que només sigui per uns segles de res.

Suposo que deu haver alguna altra manera d'esdevenir canvi efectiu, seguirem pensant, l'esperança després d'una cervesa fresca i un coixí tou torna a fer la guitza.
Per cert la camarera té un somriure que mou muntanyes, possiblement la tingui en compte en futures teories. Salut!!!

4 mar. 2010

Nova Zelanda


Wellington, la capital d'aquest país de muntanyes, rius, llacs i paisatges espectaculars. Encara no he vist ni una petita mostra d'aquest espectacle però la seva capital m'ha mostrat una cara acollidora, fresca, jove i amb molta vitalitat, un vigor tranquil propi d'un petit país en expansió, amb sang jove i alegria emprenedora.
Vaig arribar aquí sense cap ruta planificada, sense rumb i encara estic navegant per aquestes aigües d'incertesa.
Al segon dia de la meva arribada i després d'allotjar-me en un Backpackers vaig iniciar les gestions bancàries i de telefonia per estar al dia i no patir per qualsevol sorpresa, els diners controlats sempre donen seguretat i sopluig. Surto del banc amb un compte creat i amb cara de més Neozelandès quan de cop em trobo en mig del carrer un tio que la seva cara em resulta familiar i ràpidament amb ve a la ment el seu nom que surt escopit com un llamp a través de les meves cordes vocals. Ell fa acte d'aturar-se però sense donar-se la volta continua el seu trajecte, intento per segon cop cridar-lo i al segon es gira amb cara de sorpresa, no em reconeix. Uns segons més tard una rialla es dibuixa al seu rostre anglès i em diu, que carai fas aquí Josep??. Després de xerrar una estona i de parlar sobre lo petit que pot ser el món algunes vegades decidim sortir a la nit per prendre unes copes i recordar les xerrades que vam tenir a Rainbowbeach, lloc on aquest Galès treballava al hostal Pipies.
Al capvespre a Cuba Street, una cerveseta aquí i una altra allà, gaudim de música en viu i de la vitalitat d'aquesta ciutat plena de joves allà on vagis i la nit ens mostra els encants amagats en forma de simpàtiques donzelles...
Al dia següent rebo una trucada d'una senyora de nom Diana a la qual li havia enviat un e.mail per tal de poder treballar a casa seva i aquesta em comenta que de moment no té lloc per mí però que li encantaria convidar-me a fer un cafetó cosa que accedeixo amablement. Em recull a l'hostal on em trobo i ens enfilem cap a casa seva ubicada en una zona muntanyosa de la ventosa Wellington. Un cop a casa seva em presenta una noia espanyola, concretament de Segovia que s'allotja temporalment allí i em convida a dinar cosa que també accedeixo acabant cuinant per aquestes dos senyores una truita de patata que degustem a la terrassa amb meravelloses vistes xerrant en espanyol i anglès. Hores més tard i abans de marxar la Diana em comenta si vull passar la nit a casa seva ja que elles dues se'n van per un dia i aquí estic, a la terrassa escrivint aquestes ratlles i mirant el jacuzzi que està preparadet per saltar-hi de cap.
Està bé deixar-se portar....

26 feb. 2010

El Ghan, del centre al Sud del continent


Tenia curiositat per experimentar un viatge en el mític Ghan el tren que travessa Austràlia de Nord a Sud i viceversa. Una gran màquina de tren propulsada per un terrible motor dièsel que arrossega un grapat de vagons en una llarga fila índia. Té l'aire retro que sol agradar als turistes.
Tercera classe, o sigui que res de llitera, més aviat unes butaques confortables sobre un terra encatifat de color vermell que destaca sobre el blau turquesa de les parets, com diria la meva mare, és quico però li dona un aire simplement extemporani.
Vaig reservar el seient en aquest mostre de ferro perquè el soroll de la maquinària ferroviària sobre les vies em relaxa severament, em transporta a un ambient de calma i serenor on la pressa no és benvinguda ni tampoc hi té cabuda; el trajecte dura el que triga el Ghan en arribar a la seva destinació, ni més ni menys. Multitud de sorolls, grinyols i vibracions que passen a formar part d'aquesta atmosfera, s'hi escolten veus, rumors sense definir que posen lletra il·legible a la polonesa del tren en moviment.
La oriental del costat amb el sudoku, la rosseta interessant de dos files més avall adornada amb pircings, roba negra, mitges de lleopard que em crida l'atenció per la forma com escriu sobre el seu quadern de notes, deixa a entreveure una cal·ligrafia estilitzada i poc habitual en noies, realment una lletra preciosa. El capullo de davant, un noi probablement anglès, amb un pentinat anglès i roba avorrida anglesa. Al darrera un Australià d'uns cinquanta anys amable i de paraula fàcil. Aquests són els meus veïns més propers amb els quals només de moment he intercanviat l'aire que respirem una i altra vegada.
Tenia la impressió que aquest viatge seria la idèntica estampa d'una travessia pel desert, assolellat, sec i extremadament calorós però pel contrari el cel està cobert de núvols que amenacen remullar la vermella sorra del desert. De fet ha estat plovent durant tres dies a Alice Springs i he estat testimoni del tancament d'una carretera pel desbordament del riu Todd, riu que es deixa veure un cop cada cinc anys com a mitjana.
Unes hores més tard, cap a les vuit del vespre el vagó comença a impregnar-se de taronja, vermell, calidesa i nostàlgia, les finestres només tenen ulls per aquestes tonalitats i l'activitat humana sembla despertar-se cridats per l'últim alè del sol que per avui ja ha escalfat prou aquesta terra de caliu, ara es retira tot deixant una estela de colors que combinen amb els blaus i grisos del cel de plom. Es comencen a sentir els clicks de les càmeres fotogràfiques desenfundades per aquests turistes de l'Outback Australià que no volen deixar passar aquest instant màgic i intenten recollir dins d'un microxip l'essència d'aquest moment màgic, d'aquest últim alè del protagonista estel·lar, com si intentessin captar l'última centèsima de segon de l'atleta que arriba a la meta, corrent, sense aire, suat i esperant trencar la línia que el separa de l'activitat de la cursa a la glòria de l'arribada, del descans. D'esquena a aquests esforços inútils en pro d'un retrat únic a través d'una finestra de doble vidre i bruta de pols del desert i de ditades greixoses dels turistes, em limito a veure la despedida del dia a través dels ulls blaus de la meva veïna de les mitges de lleopard. Oberts, d'un blau turquesa pàl·lid, plens de tendresa que desperten la curiositat d'un home solitari i avorrit. Prefereixo triar aquesta altra obra de teatre, intentar descobrir quin pensament desperta les neurones a la meva veïna i deixar córrer la meva fantasia nadant en el blau turquesa de la meva creativa imaginació, mentre la foscor corre les cortines de les finestres i el negre nit forma part de la nostra nova decoració. Ara la gent ja ocupa els seients i es prepara per afrontar les hores de descans en un lloc poc propici per aquest propòsit. Els cossos s'amotllen a les butaques, busquen inquietament la postura per aclucar els ulls.

22 feb. 2010

Uluru



Sis-cents quilòmetres és la distància que ens separava d'Alice Springs al monolit més gran del món. Un cop decidit ens armem de valor per superar els més de sis mil quilòmetres fets en un mes. Apa amb una temperatura que ronda els quaranta-cinc graus de cap a la carretera que bull com una cafetera xisclant.
Un altra cop el cel immens i la mateixa catifa vermella plena de matolls verds i petits eucaliptus que neixen aquí i allà, sense ordre ni concert.
Dins la furgoneta música que es deixa sentir molt lleument embrutida per la remor del aire entrant per les finestres completament obertes, evidentment no tenim aire condicionat i l'interior reflecteix la mateixa temperatura que al desert, les pomes i fruita que tenim crema com si acabés de sortir del forn.
El trasto en moviment que només s'atura per omplir el dipòsit que cada cop és més car i pot haver una diferència de cap al doble de preu comparat amb els preus de les ciutats. Aquí a l'infern, el diable ens cobra peatge per totes i cadascuna de les coses que adquirim, cosa que intentem evitar en la mesura del possible, únicament quan la boca s'ens fa aigua per una cerveseta fresca som capaços de fer l'esforç i deixar-nos robar. Únicament en aquests casos excepcionals deixem de beure aigua a quaranta graus de temperatura, apte per posar-hi dins una bosseta de te.
Si pares per un pipí ràpid o per estirar les cames entumides has de tenir en compte que els insectes et detecten com si fossis un pastís dolç com la mel i en qüestió de segons quedes completament ple de mosques que es posen per la teva cara, boca, nas i orelles i no et deixen viure; no vull respirar fort o obrir la boca perquè una o dues d'elles passarien a formar part del teu menú diari. Aquí tots els europeus porten una mena de xarxa per evitar els molestos insectes.
Suposo que s'ha de veure aquesta pedra si visites Austràlia, de fet impressiona aquest pedrot vermell i desgastat en mig de la plana desèrtica; és interessant veure com canvia de tonalitat a mesura que el sol decideix amagar-se, a mesura que l'astre baixa la pedra es torna més i més vermella.
La nit ens va rebre al càmping més proper a l'Uluru, la meva tenda estava parada i no vaig voler protegir-la amb l'última capa per la pluja, el capvespre era un forn i el terra encara feia de brasa. La tenda només disposava de la xarxa per evitar els mosquits. Al cap d'una hora de conciliar el son i estar als braços de Morfeu un vent tremendu feia moure la tenda de costat a costat, els veïns desperts, en pilotes, corrent a buscar les peces de roba que havien deixat descansant aixogant-se sobre les cadires plegables que es movien coixes sense saber on anar. Jo dins la barraca agafant el sac de dormir que em servia de coixí i m'hi enfundo per deixar passar la ventada del desert i mirar de conciliar el son altra cop.
A les set del matí, ja estàvem al peu de la roca per enfilar-nos-hi, me la imaginava més sorrenca i lliscant però tenia una textura més aviat de pedra granítica això sí tenyida de vermell. Cap amunt i vaig començar a sentir que els meus pulmons no funcionaven gaire bé, la veritat últimament tinc una merda de cos que no m'acompanya gaire, espero que m'aguanti fins al cap de munt, pit i collons que fa pujada i al cap d'uns minuts que se'm van fer llargs arribo a la base del monòlit i noto com un vent de dos parells de collons vol endur-se els meus noranta quilets a passejar pedrota avall.

A dalt el vent ensordia les orelles, s'emportava les paraules i fins tot els pensaments, l'atenció parada sobre els peus que s'havien de mantenir estables per no rodolar avall i això ajudava a no pensar en què collons li passa a la meva màquina.
De tornada em van sorprendre uns vocables de llengua coneguda que sortien de la boca d'una doneta Madrilenya que exhibia part dels seus atributs orgullosa de tenir-los en condicions a pesar de la edat, és una conducta força habitual a les dones de quaranta per amunt que es mantenen físicament bé i encara no han trobat al seu príncep blau o ja n'han trobat de tots colors. Era petitoneta però ben feta això sí, vaig pensa que possiblement ajudada per alguna que altra experiència en el quiròfan, algun retoc puntual en llocs concrets, alguna punteta de bisturí aquí i allà i aparentment sembla que la força de la gravetat durant els quaranta i tants no hagi deixat mostra del seu efecte. Ens vam intercanviar telèfons i vaig continuar muntanya avall per tornar a la furgo.
De tornada a la infinita carretera, a la suor i l'aire rostidor s'apreciaven núvols dispersos que dibuixaven amb color blau intens de turmenta una pluja fresca desitjada, n'eren com quatre situats separats en la nostra línia d'horitzó, eren com si reguessin cadascun d'ells una zona concreta i privilegiada. A mesura que ens acostàvem, desitjava passar per sota d'aquell preuat regal però no sabia si seriem els afortunats que ens refrescaríem una estona sota les preuades gotes de vida. Era com si volguéssim passar per sota un tren de rentat de vehicles. Al cap de mitja hora o tres quarts la nostra carretera va enfilar cap a la foscor de la turmenta d'estiu i es notava l'olor xafogós a terra mullada que entrava per les finestres i les primeres gotes de pluja ja tocaven el sostre de la furgo, de cop el soroll ensordidor del xàfec sobre la carrocería. Vam parar el cotxe i vam sortir a fora a remullar-nos sota la dutxa recordant en un instant de gaudi com ballàvem sota les turmentes d'estiu els nens del carrer Hospital.

19 feb. 2010

Outback

Outback Australià, així anomenen a la zona salvatge, despoblada, desèrtica, l'interior que no té res a veure amb les ciutats de costa on es pot gaudir de totes les facilitats. Aquí s'han de fer centenars de quilòmetres per anar d'un poble de dues cases, bar i benzinera a un altre poble d'una casa, motel, restaurant, benzinera i botiga de records que amablement sorprèn amb la companyia inesperada de viatgers i conductors panxuts i tatuats dels Road Trains que s'aturen en busca de repòs i combustible si s'escau.
Les camareres d'aquests antros solen ser jovenetes europees que treballen uns mesos per estalviar per continuar les seves aventures i aquesta diversitat de noietes que alegren aquests inòspits llocs atrauen com la mel a les mosques i apareixen de no sé on Australians aborrits que volen acabar de matar el dia emborratxant-se i intentant demanar matrimoni a les sol·licites femelles. Els preus en aquesta zona ben al contrari del que pensava són ridículament cars, una cervesa no gaire fresca et pot costar 7 dolars, cosa que a la franja de costa et sol costar 3 dolars. El preu de la benzina s'incrementa a mesura que no veus gent, deu ser directament proporcional el preu amb l'índex de població de la zona o simplement que l'amo i senyor de la tasca alegrement decideix posar la benzina a preu d'or i no et queixis perquè la següent benzinera està a tres cents quilòmetres.
Cada deu minuts apareixen del no res aborígens bruts i borratxos que s'adrecen amb els seus cotxes de gran cilindrada i destartalats a la benzinera per comprar alcohol i benzina pel cotxe i per esnifar. És un espectacle trist veure aquestes ànimes com gasten amb aquests productes els diners que els facilita el govern. Dins la taverna no hi poden entrar, segons comenten solen ser molt conflictius i l'amo del lloc posa les normes.

Quilòmetres i quilòmetres, el mateix espectacle que només canvia a mesura que el sol es mou de posició i ens regala infinitat de tons que es barrejen entre el vermell del terra australià, els núvols soberbis i el cel infinit, mostrant-nos una diapositiva diferent del mateix motiu en qüestió de minuts i a mesura que arriba el cap vespre els color es tranformen en segons, ràpidament les tonalitats desapareixen per convertir-se en d'altres i així successivament fins arribar a la nit on les protagonistres són les estrelles que es deixen veure amb tota la seva intensitat i vigor.