18 mar 2010

Els crits sords de les maletes


Des que vaig arribar a casa la Diana sembla que el temps s'estira. Vaig arribar a Wellington des d'Austràlia i notava que tenia ganes de relaxar-me, deixar-me portar sense preparatius i planificacions diàries, cada dia un nou itinerari, sempre a toc de pitu. Aquesta manera de fer havia estat en el meu últim més Australià el meu modus vivendi. Obria el Lonely Planet i no sabia ni per on començar, me'l mirava, analitzava la seva portada esperant notar les pessigolles de la inspiració em rasquessin sota el nas però res d'això passava, ans al contrari, em limitava a tancar el llibre i desar-lo dins la motxilla. Tenia ganes de passejar, veure la gent com caminava per la ciutat, olorar els carrers, sentir la brisa del mar colonitzant el port de Wellington i d'assaborir un aromàtic cafè en una terrassa banyada de sol amb boniques vistes. Un cop allí assegut intentava preguntar-me que carall faria demà dirigint la mirada cap al fons del paisatge, on la línia del mar s'abraça amb el cel i res, no obtenia resposta, simplement m'adonava que no m'importava tornar a fer el mateix un altre dia més.
Em llevo al matí i espero que el temps m'encarrili i em dirigeixi cap a l'hora següent, tinc gana menjo, tinc son dormo, tinc xarrera parlo i així sense més pretensions.
De tant en tant alguna sorpresa, em donen una feina nova, netejo la casa, o col·loco el rentaplats nou que la Diana ha comprat i així successivament, encarrilant cada una de les hores i mirant com sense voler aquestes hores es van omplint de contingut que trobo agradable.
L'altra dia vaig estar parlant amb la Diana, que és una periodista reputada a Nova Zelanda i li vaig comentar que m'agradava escriure i que sentia que no ho feina malament però que no tenia la seguretat que aquesta impressió meva fos certa. Li vaig argumentar que qui més bé que ella per valorar els meus escrits guardats a la memòria del portàtil i fer-me una crítica imparcial i honesta, reiterant-li diverses vegades que fos sincera amb la seva opinió. Al cap d'unes hores em va dir que li agradava com ho feia i em va oferir una feina de corregir o refer escrits en espanyol de pàgines web Neozelandeses que volen promocionar-se als països de parla hispana. Vaig acceptar encantat i en dues horetes vaig enllestir el meu primer treball remunerat a les antípodes. Al dia següent el client va trucar-la dient-li que el treball li havia agradat i que li enviaria més feina d'altres webs de la seva associació.
M'agrada la forma simple de relació de les persones en aquest país, estic content i espero que demà les maletes em facin un crit d'atenció i em guiïn cap a la meva nova destinació o no...

P.D Salut!! Avui és el dia del pare i el meu Sant, fa un sol que escalfa la fresca tardor i a la terrassa si està de conya, vaig a fer-me un altre tè.

13 mar 2010

Furgoneta i altres dissertacions


Posar-se les piles, això mateix haig de començar a fer. Després d'uns dies de sorpreses i en la tranquil·la Wellington he gaudit d'una casa per mi solet, he fet de Rodríguez, la Diana m'ha deixat la casa mentre ella s'ha desplaçat per qüestió de negocis y he aprofitat per fer tasques pendents que tenia, que les havia deixades arraconades totes juntes en un piló a la vista però mai no tocava. Aquest cap de setmana he estat preparant papers i  veient cotxes, vehicles per comprar i començar el meu viatge per Nova Zelanda, per explorar els seus paisatges, muntanyes i fauna que l'habita. He trobat una furgoneta Diesel que em pot anar de perles per posar-hi un matalàs i estris de cuina i d'aquesta manera estalviar-me pensions i restaurants; espero vendre-la un cop l'hagi utilitzat.
La calma, la bona sintonia amb la gent, els somriures desinteressats dels comerciants que no estalvien en fer-se entendre i ajudar sense que els suposi un esforç, donar les gràcies al conductor del bus, perdre el compte de les vegades que t'han desitjat G'day, la frescor de la seva arquitectura sense impediments ni senyals de prohibit això o allò, les noietes gracioses passejant i com no la música en directe pels carrers i bars m'han acabat captivant i m'han convertit en un fan d'aquesta polis de les antípodes.
Aquest país sembla que funciona i es respira un aire fresc d'esperança, un optimisme que va acompanyat de manca de burocràcia farregosa, limitadora i inútil a la que estem acostumats. Sembla que les idees es poden convertir en realitat seguint una línia recta i no a les corbes que ens han ensenyat, ells en diuen "Think Kiwi" i la veritat és que hauríem d'aprendre a viure més fàcil.
De vegades penso en el meu país i sobretot després de saber en què s'ha convertit durant els dies de la nevada. Sento una profunda decepció una i altra vegada, davant la pasivitat dels polítics de torn, les empreses sangoneres que només fan que xuclar sense donar res a canvi i la burocràcia, aquest tronc cabró que es posa en mig de les rodes de la nostra existència, que ens fa cansar inútilment, fins i tot ens fa tirar la tovallola abans d'hora o ens fa desistir de fer res abans de començar.
He pensat incomptables vegades en possibles canvis a realitzar en pro d'una societat que ens donés una vida més simple, més humana, més enriquidora, més noble i un cop veig les rodes gegants, els seus engranatges summament complicats que es cargolen una i altra vegada consumint inútilment energia  i esforços preuats. De cop em sento petit, diminut, insignificant i abandono la idea, poso la tele i miro Gran Hermano fins que els anuncis em desperten la imaginació i apareix de sobte, la imatge de la destrucció purificadora, del foc, de l'aigua, dels elements que inunden tot, i les rodes, els engranatges, els homenets que les fan moure desapareixen per restar en l'oblit i apareix en la distància un colom blanc amb una branqueta d'olivera, vola cap al vaixell del capità barba blanca que porta la nau carregada d'esperança... encara que només sigui per uns segles de res.

Suposo que deu haver alguna altra manera d'esdevenir canvi efectiu, seguirem pensant, l'esperança després d'una cervesa fresca i un coixí tou torna a fer la guitza.
Per cert la camarera té un somriure que mou muntanyes, possiblement la tingui en compte en futures teories. Salut!!!

4 mar 2010

Nova Zelanda


Wellington, la capital d'aquest país de muntanyes, rius, llacs i paisatges espectaculars. Encara no he vist ni una petita mostra d'aquest espectacle però la seva capital m'ha mostrat una cara acollidora, fresca, jove i amb molta vitalitat, un vigor tranquil propi d'un petit país en expansió, amb sang jove i alegria emprenedora.
Vaig arribar aquí sense cap ruta planificada, sense rumb i encara estic navegant per aquestes aigües d'incertesa.
Al segon dia de la meva arribada i després d'allotjar-me en un Backpackers vaig iniciar les gestions bancàries i de telefonia per estar al dia i no patir per qualsevol sorpresa, els diners controlats sempre donen seguretat i sopluig. Surto del banc amb un compte creat i amb cara de més Neozelandès quan de cop em trobo en mig del carrer un tio que la seva cara em resulta familiar i ràpidament amb ve a la ment el seu nom que surt escopit com un llamp a través de les meves cordes vocals. Ell fa acte d'aturar-se però sense donar-se la volta continua el seu trajecte, intento per segon cop cridar-lo i al segon es gira amb cara de sorpresa, no em reconeix. Uns segons més tard una rialla es dibuixa al seu rostre anglès i em diu, que carai fas aquí Josep??. Després de xerrar una estona i de parlar sobre lo petit que pot ser el món algunes vegades decidim sortir a la nit per prendre unes copes i recordar les xerrades que vam tenir a Rainbowbeach, lloc on aquest Galès treballava al hostal Pipies.
Al capvespre a Cuba Street, una cerveseta aquí i una altra allà, gaudim de música en viu i de la vitalitat d'aquesta ciutat plena de joves allà on vagis i la nit ens mostra els encants amagats en forma de simpàtiques donzelles...
Al dia següent rebo una trucada d'una senyora de nom Diana a la qual li havia enviat un e.mail per tal de poder treballar a casa seva i aquesta em comenta que de moment no té lloc per mí però que li encantaria convidar-me a fer un cafetó cosa que accedeixo amablement. Em recull a l'hostal on em trobo i ens enfilem cap a casa seva ubicada en una zona muntanyosa de la ventosa Wellington. Un cop a casa seva em presenta una noia espanyola, concretament de Segovia que s'allotja temporalment allí i em convida a dinar cosa que també accedeixo acabant cuinant per aquestes dos senyores una truita de patata que degustem a la terrassa amb meravelloses vistes xerrant en espanyol i anglès. Hores més tard i abans de marxar la Diana em comenta si vull passar la nit a casa seva ja que elles dues se'n van per un dia i aquí estic, a la terrassa escrivint aquestes ratlles i mirant el jacuzzi que està preparadet per saltar-hi de cap.
Està bé deixar-se portar....