Simplement impressionant

Abandono Lane Cove, el somriure d'una dona em desperta del banc on estic estirat, són les tres de la tarda i la gent transita pel carrer com aquell que té moltes coses a fer, ultimen detalls per iniciar les vacances nadalenques. Ella m'indica clara i expeditivament on té el cotxe aparcat, té coses a fer i vol acabar-les, poso la motxilla al seient de darrera, saludo a dos gossos exaltats per la novetat del calb que acaba d'arribar i partim.

Res important, converses lleugeres i trivials dins d'un cotxe amb les finestres obertes, no té aire condicionat i es ella es disculpa educadament amb deix Britànic.
Deixem Sydney i la perifèria de la ciutat Australiana i ens endinsem dins les Blue Mountains, són les cinc passades i l'aire dens, fresc i sec, l'olor d'eucaliptus ens abraça com la boira matinal, lleugera i translúcida que filtra la llum per donar-li un to blau, color que defineix aquestes frondoses muntanyes.
De cop el meu primer cangur i és femella, l'avisto a uns centenars de metres, la Caron riu i aturem el polsós Ford familiar a la banda de la carretera. No passa ni Déu i salto del cotxe en direcció al prat mentre trec la Nikon de la butxaca, un click i un altre, és la novetat que vull ensenyar a la Paula però les fotos deixen que desitjar, és difícil plasmar un moment i la incapacitat decepciona, no importa, marxem.
Molts més quilòmetres ens separen de la civilització, camps marronosos, secs, arbres cada cop més aïllats i vaques i xais pastant tranquil·lament, les cacatues i d'altres ocells exòtics se'ns presenten de tant en tant. Arribem a la casa solitària en mig de prats que semblen abandonats, maquinaria agrícola desada sense ordre ni concert, com aquell que li entra ganes d'anar de ventre i deixa tot el què fer. La casa resta oberta, i la pols conquereix tots els espais com si fos casa seva, la casa es presenta humil i em convida a entrar, té més forma de barraca que de casa però la noto acollidora.
La anfitriona em mostra la meva habitació, deixo les maletes mentre la trobo acollidora, simple, neta i agradable, no com la merda del Backpackers, lloc on m'han picat les xinxes cabrones, les putes Bed Bugs. De vegades cal fer l'esforç de veure realment merda per gaudir llavors de les coses que habitualment valorem.
Un cop familiaritzat amb l'entorn que m'acullirà durant uns dies i ja de nit, la Caron em convida a tancar les llums, totes i cadascuna de les bombetes de la casa per quedar en l'absoluta i més negra foscor, amenitzats únicament del concert arrítmic de les granotes. Fem un petit passeig amb una vella lot que il.lumina vagament la pròxima passa i ens aturem en mig de la foscor per contemplar la cúpula que tenim sobre els nostres caps cada una de les nits de la nostra vida i quedo completament fascinat de la nitidesa de cada una de les estrelles, galàxies, nebuloses i constel·lacions. Se'm obren les pupil·les i en sóc conscient, ja no tenim els ulls acostumats a la foscor, i mentre em sedueix l'espectacle estel·lar, m'envaeix una estranya sensació de goig, de pau i me'n adono de la insignificància de la nostra tan preuada existència.