Bon any 2010

Bon any nou!!!. Aquest matí m'he llevat amb un dia plujós i acompanyat de nous gossets. N'ha parit dos de ben negres la Grace. Després de pintar una estona sota el porxo li he demanat el cotxe a la Caron per anar a Oberon, un poble que hi ha a uns 40 kms de la casa. És el lloc més proper a part d'un veïnat que es diu Black Springs. Oberon és un poble petit però que té una mica de tot, és com aquells de l'oest americà que és atravesat per una carretera o un carrer ample on hi ha totes les botigues, bars, benzineres, etc. He aprofitat per anar a la oficina d'informació i turisme a conectar-me a internet i he pogut parlar amb la Paula, estava celebrant cap d'any a casa l'Anna. Tenia unes ganes boges de parlar amb la meva filleta. Apa, si llegeixes aquestes quatre ratlles sàpigues que t'estimo.

Monstre

És un monstre invisible, entra per qualsevol orifici del teu cos, pot accedir a través dels poros de la pell, els orificis nasals, les orelles, l'anus o suposo que fàcilment per la boca, també està dissenyat per entrar a través dels sentits i un cop a dins teu es fa amo i senyor de la sala de comandament. Aquesta sangonera sense cos i forma, que no pesa, eteri com un fantasma, s'enquista en algun recòndit lloc o en múltiples alhora i fa seva la teva casa. No sé quin benefici pot obtenir ni quina és la seva raó d'existir, els experts comenten que es tracta d'una creació pròpia que serveix per ni més ni menys que salvaguardar-nos de situacions tenses o indesitjables, preparant de forma immediata els nostres sentits a fi de fer front a adversitats que ens poden atacar d'un moment a l'altre. És un guerrer guarnit amb totes les armes, entrenat amb les més altes disciplines i arts de la guerra que després de múltiples combats perd el seny i ja no discerneix entre el bé i el mal. Queda atrapat en una visió paranoica de la  realitat i continua lluitant contra molins de vent fins i tot després d'haver assolat el camp de batalla, deixant restes de cadàvers i cossos moribunds que demanen clemència entre eixams de mosques que devoren afamades les restes putrefactes que infecten de fètides i mortuòries olors els camps devastats.
A pesar que la primavera arriba i que el temps i els seus soldats s'han fet càrrec de les despulles convertint els camps infectes en florides praderies, el nostre guerrer encara està vigilant, atent, despert i preparat per continuar la guerra en temps de pau i sense descans clava sense pietat la seva espasa al granger que pasta les ovelles i al pagès que fa les rases i no descansa, mai descansa.
És hora de fer-lo dormir, que s'estiri sobre el camp d'herba fresca i conciliï el son i un cop adormit se li tregui l'armadura, les armes i se'l destrueixi.

Una pera...

Trenta-vuit i avui no tinc res que explicar que consideri que valgui la pena comentar-vos, però amb sento amb la obligació d'anar completant periòdicament aquesta bitàcora encara que siguin amb meres reflexions. Assaboreixo la pera que em menjo i gaudeixo del seu gust blanc de fruita dolça, no està completament madura i es deixa mossegar, li clavo les incisives i es resisteix poquet, mentrestant es despenja una mica de suc i xarrupo, la llengua passa la fregona i evita que aquest sirope es despengi llavis avall i avall viatjo entre records i imatges de moments viscuts, experiències recordades o melodies escoltades en que el sabor, olor o presència de la fruita em traslladen a través del temps. Se'm suggereix analitzar aquest instant congelat que s'estira i s'allarga, es descabdella i s'aprofita fins l'últim xarrup. La consciència d'aquest moment tant present, quotidià, personal i tan íntim transforma un segon de temps vulgar en una gota de substància creativa on el passat, present i futur s'amalgamen parint l'autoconsciència.Sento estupor de perdre la capacitat d'apreciar aquest regal que es presenta d'infinites formes i a totes les hores del nostre existir simplement per no prestar atenció als esdeveniments que ballen infatigablement al voltant de la nostra atenció, tinc por que un focus de llum em provoqui una ceguera fosca que m' incapaciti per crear aquests instants perfectes i intemporals. La salut és un regal, la vitalitat no té preu, el malestar emborratxa i provoca ceguera. No t'adones del que tens fins que ho perds, crec que d'esperança encara me'n queda un polsim entre els plecs de les butxaques.

Nadal a Bundeena

Bundeena és un petit, bonic i ben situat poble de costa. Cases que creixen com xampinyons, sense una alineació o ordre urbanístic establert però que compleixen sobradament els requisits per una convivència agradable. Cada una de les cases disposa del seu frondós jardí on pots trobar centenars d'espècies diferents de plantes acompanyades per els sons i cants dels ocells exòtics que no deixen de xerrar durant tot el dia. Les cases són colorides i cada una d'elles és diferent de l'altra, tant el disseny com la ubicació i orientació; son com fetes a diferents fases i per els mateixos residents que modifiquen l'estructura a mesura que canvien les necessitats o gustos. Sí, són casetes capritxoses, alegres i cada una d'elles té la seva pròpia personalitat. És curiós que l'arquitectura de la casa pròpiament dita manté els requisits de construcció establerts, estan anivellades i a plom però pel contrari les tanques de les cases que delimiten els jardins són completament fetes a ull i no per això deixen de tenir la seva gràcia i utilitat. La zona de platja també té plantades aquestes casetes a primera línia de la costa, ben a tocar a la sorra, des del pati podries pixar a la sorra sense fer gaire esforç. Fora el perímetre de cada una d'elles no pot faltar el cotxe 4x4, familiar o autocaravana normalment de benzina. Els cotxes són a l'estil americà però amb un toc de "quilleria", sobretot pels accessoris que solen afegir, com les llandes extremadament vistoses i llampants de dissenys "orteres", són com els cotxes "tuneaos" que trobem a casa nostra. Aquests tipus de cotxes els solen portar més les persones d'origen asiàtic i aquí acabo.Les gotes de pluja han estat remullant tot el dia el paisatge nadalenc Australià, un dia humit, fresc i molt tranquil que ens ha convidat a fer un passeig per la zona que definiria com a manglars a pesar que mai n'hagi vist cap en directe, més aviat en algun que altra documental. Iniciem el camí vora la platja on es poden observar famílies gaudint del dia de Nadal instal•lats en tendes de campanya, casetes de fusta vora la platja i autocaravanes. El dia és humit i les gotes d'aigua no es cansen de caure minúscules, lentament humitejant tot el que toquen; és un pel incòmode però no molesta excessivament. Al cap d'uns cinc minuts vorejant la platja la Caron em convida a seguir-la a través del que sembla un bosc i el terra es converteix en fang, enganxós del qual creixen tot d'arrels, estem en un manglar. A mesura que prosseguim apareixen del terra centenars, milers de foradets que emplenen la catifa fangosa per on trepitgem. De cop i prestant una mica d'atenció i sense fer soroll, es pot veure al terra com milers de crancs de petites dimensions es van posant dins els forats a mesura que nosaltres ens acostem, és increïble la quantitat de bitxos que es mouen a gran velocitat, corren sincronitzats com si sapiguéssin quina és cada una de les seves casetes. Aigua, fang, més forats, arbres i petges de diverses espècies animals i arribem a una zona costanera on hi ha una petita platja rocosa que alberga l'aigua de mar però la manté parcialment estancada. Seiem i posem els peus sobre l'aigua que la noto calenta, i s'aprecia neta. A les roques multitud d'ostres que s'amunteguen les unes sobre les altres formant peces de roca de formes atzaroses, algunes d'elles tenen incrustades cargols de mar. Estem ben humits per la pluja que ha descansat sobre nosaltres i decidim fer marxa enrera, tornar a casa de la Jenny per prendre un tè i unes galetes de mantega. De tornada, al costat de la platja, tornem a veure els campistes que gaudeixen del menjar del dia de Nadal, barbacoa, cerveses vàries, copes de xampany i no els pot faltar l'arbre de nadal sobre la taula o ninots del Papa Noel per tot arreu, els nens ja han acabat i passegen amb xubasquero les bicicletes.

Prenem el tè, xerrem i la nit tapa els arbres de la casa de la Jenny. Unes cervesetes fresques, quelcom de picar i després de multitud d'intents per parlar amb la Paula, aparco el mòbil a l'espera que soni d'un moment a un altre. Potser demà, ara és hora de dormir i ja tinc un sofà ben acondicionat per conciliar el son reparador. Bona nit i Bon Nadal

M'han convidat a anar a la costa, el nadal el celebrare pescant

La Caron ha de passar el Nadal amb la familia i  la seva germana ha preparat unes llagostes i gambes Australianes per els comensals. Dema haurem de unes cinc hores de cami per arribar al nostre desti i ara preparare la bossa i carregare les bateries de l'ordinador i altres instruments per apropifitar alla conectar-me a internet per parlar amb la meva estimada filla que ara mateix no se on esta. Anem al sud de Sydney, concretament aWombewan i Bundeena. M'ha comentat que farem barbacoa a la platja que aqui es molt habitual i potser anirem a pescar al mar de Tasmania.

Tinc unes ganes bojes de parlar amb la meva filleta i dema fare els possibles per trobar-la alla on estigui.

Aillament total

Hola a tothom i en especial a la meva Pauleta, al lloc on estic no disposo de telefon i tampoc tinc internet que funcioni be, la conexio es molt lenta i nomes puc utilitzar l' ordinador de la Caron amb la qual cosa no disposa d'accents. No puc fer servir li l'skype ni res d'aixo i la poblacio mes propera es a 80 km.
De totes formes mirare d'estar en contacte.
Petons a tots

Simplement impressionant

Abandono Lane Cove, el somriure d'una dona em desperta del banc on estic estirat, són les tres de la tarda i la gent transita pel carrer com aquell que té moltes coses a fer, ultimen detalls per iniciar les vacances nadalenques. Ella m'indica clara i expeditivament on té el cotxe aparcat, té coses a fer i vol acabar-les, poso la motxilla al seient de darrera, saludo a dos gossos exaltats per la novetat del calb que acaba d'arribar i partim.

Res important, converses lleugeres i trivials dins d'un cotxe amb les finestres obertes, no té aire condicionat i es ella es disculpa educadament amb deix Britànic.
Deixem Sydney i la perifèria de la ciutat Australiana i ens endinsem dins les Blue Mountains, són les cinc passades i l'aire dens, fresc i sec, l'olor d'eucaliptus ens abraça com la boira matinal, lleugera i translúcida que filtra la llum per donar-li un to blau, color que defineix aquestes frondoses muntanyes.
De cop el meu primer cangur i és femella, l'avisto a uns centenars de metres, la Caron riu i aturem el polsós Ford familiar a la banda de la carretera. No passa ni Déu i salto del cotxe en direcció al prat mentre trec la Nikon de la butxaca, un click i un altre, és la novetat que vull ensenyar a la Paula però les fotos deixen que desitjar, és difícil plasmar un moment i la incapacitat decepciona, no importa, marxem.
Molts més quilòmetres ens separen de la civilització, camps marronosos, secs, arbres cada cop més aïllats i vaques i xais pastant tranquil·lament, les cacatues i d'altres ocells exòtics se'ns presenten de tant en tant. Arribem a la casa solitària en mig de prats que semblen abandonats, maquinaria agrícola desada sense ordre ni concert, com aquell que li entra ganes d'anar de ventre i deixa tot el què fer. La casa resta oberta, i la pols conquereix tots els espais com si fos casa seva, la casa es presenta humil i em convida a entrar, té més forma de barraca que de casa però la noto acollidora.
La anfitriona em mostra la meva habitació, deixo les maletes mentre la trobo acollidora, simple, neta i agradable, no com la merda del Backpackers, lloc on m'han picat les xinxes cabrones, les putes Bed Bugs. De vegades cal fer l'esforç de veure realment merda per gaudir llavors de les coses que habitualment valorem.
Un cop familiaritzat amb l'entorn que m'acullirà durant uns dies i ja de nit, la Caron em convida a tancar les llums, totes i cadascuna de les bombetes de la casa per quedar en l'absoluta i més negra foscor, amenitzats únicament del concert arrítmic de les granotes. Fem un petit passeig amb una vella lot que il.lumina vagament la pròxima passa i ens aturem en mig de la foscor per contemplar la cúpula que tenim sobre els nostres caps cada una de les nits de la nostra vida i quedo completament fascinat de la nitidesa de cada una de les estrelles, galàxies, nebuloses i constel·lacions. Se'm obren les pupil·les i en sóc conscient, ja no tenim els ulls acostumats a la foscor, i mentre em sedueix l'espectacle estel·lar, m'envaeix una estranya sensació de goig, de pau i me'n adono de la insignificància de la nostra tan preuada existència.

Collonades

Preparant les maletes que canvio de destinació. Un dinar de quatres xavos a un tailandès i una bona bola de gelat al xiringuito del costat ha estat suficient perquè m'assegui una estona i em posi a escriure a falta d'altres pretensions. Fa calor, però a l'ombra si pot estar, de tant en tant passa un bri d'aire més fresc que m'espavila, la cambrera saluda als clients amb un bon tros de somriure i entonació exagerada per nosaltres, són les dos de la tarda i només em falta una hora i mitja perquè em reculli la Caron a la biblioteca municipal, passa gent pel carrer sense parar i estic destrossat per la ressaca.M'he acabat el gelat i el cambrer que sembla l'amo del local em porta un got d'aigua fresca de l'aixeta. En aquest país quan consumeixes quelcom et serveixen aigua a part, sense que la demanis. És així, i també pel que fa al alcohol només el serveixen a botigues especialitzades. Són una mena de licoreríes que venen tota mena d'ampolles i disposen de grans neveres que refresquen els articles. Pel que fa als bars, només els que tenen la llicència corresponent poden servir alcohol i els cambrers que serveixen aquests productes han d'haver fet un examen abans per acreditar el coneixement d'algunes normes alhora de servir als clients sedegosos i impacients per rebre la seva dosi diària. Diuen que els Australians tenen mal veure i sembla que sostinc aquesta teoria avalada per la meva pròpia experiència amb els dies que porto en aquestes latituds. Pel carrer trobem forces "homeless" persones sense sostres que deambulen pels carrers amb cara d'amargats i atrafegats amb tot d'estris i com no, a la seva mà una ampolla de vidre embolicada amb el paper marró típic de les pel·lícules americanes. Suposo, que el paper el porten perquè deu estar prohibit veure alcohol al carrer i d'aquesta manera sembla que passin més desapercebuts o no, suposo que la gent no pensarà que porten suc de taronja natural...


No sé si té a veure amb el consum d'alcohol o no, però pel carrer passa tot de gent amb una mena de banyes de cérvol de broma, normalment de color vermell i que es posen com una diadema al cap. Aquests paios i paies caminen, compren, prenen i fan les coses rutinàries amb tota naturalitat amb aquesta cornamenta colorida, no sé com tenen pebrots de portar-ho. De fet, jo només de pensar en portar-les posades, m'esgarrifo. Es veu que celebren les festes nadalenques amb aquestes collonades penjades entre orella i orella. No sé, potser m'atreveixo i me'n compro unes d'un color ben llampant i dimensions vistoses, potser serveix de teràpia i un deixa de sentir ridícul en situacions controvertides. Qui sap, potser d'aquí uns anys, per Nadal a Catalunya anem tots amb aquesta cornamenta i mentre comprem el pa, comentem Oh!, són boniques aquestes, o les meves són més grosses que les teves, etc. Ara, si arribo a casa i em trobo una donzella nua i la cornamenta posada....bueno....l'arreplegaria igual, l'enganxaria per les banyes i...li diria Bon Nadal carinyo....

Unes cervesetes fresques!!

Ahir dilluns arribàrem a la casa en Martí i jo, i sorpresa!, al pati selvàtic de l'àvia ens la vam trobar aixerrencada amb un barret, una drap per camisa i una faldilla que es podria confondre amb un sac. Tenia les mandíbules desencaixades i la mirada sèria, ens estava esperant. Ens esperava perquè segons ella, havia canviat els plans per en Martí,per donar-li la feina que havia de fer a canvi de l'allotjament que ella li havia prestat. Ens va rebre seca, tosca com una pedra i em vaig dirigir a ella per presentar-li a en Martí pensant que tindria ganes de conèixer-lo; el que tenia ganes era d'esclavitzar-lo. Només d'arribar va retreure a en Martí que no s'hagués presentat al matí tal com ella esperava, ens ha amenaçat amb que tenia el meu passaport i que s'havia de fer la feina que corresponia als dies d'allotjament.A en Martí se li va escapar un somriure nerviós i li va respondre que només havia estat dues nits a casa seva amb la qual cosa tampoc s'havia de fer tantes hores a canvi, cosa que la vella li va argumentar que mai l'havia vist a ell personalment però si que havia vist les seves pertinences dins la seva casa durant quatre dies amb la qual cosa considerava que havia de fer la feina per aquests dies. Jo estava flipant però sabia que es tractava d'una vella histèrica amb la qual cosa li vaig recomanar a en Martí que les paraules que li sortissin de la boca fossin agradables, serenes, i sonessin a "como desees".L'àvia presa de ràbia va estar tota l'estona donant feina que no sabia ni ella com s'havia de fer, la qüestió era tenir-nos ocupats, perquè considerava, i així m'ho havia fet saber, que era igual de culpable per aquesta irresponsabilitat ja que era jo qui vaig donar la cara per el Bisbalenc.Aquesta situació em va donar per riure, cosa que vaig aprofitar per canalitzar l'energia, respirar a fons, comptar fins a deu i obtenir pensaments positius per no acabar escanyant a la vella, tallar-la a trossets i distribuir-los per el jardí a l'espera que la multitud de fauna Australiana es fes càrrec de les despulles. Va ser una situació còmica i jo només desitjava que la vella s'asserenés i em tornés el maleït passaport, sinó confesso que la velleta no tornaria a lluir la seva vestimenta "pret a porter".Necessitava una cerveseta fresca!!, havia de sortir d'aquell cau i no em quedava més remei que deixar a en Martí amb la dona perquè continués explotant-lo fins que es fes fosc i la llum del dia fos tan minsa i inexistent que es fes impossible poder treballar amb la maleïda vegetació.Uns minuts més tard ja sostenia una copa gelada de cervesa mentre recordava la tensa i còmica situació que ens va tocar viure aquella tarda i gaudia imaginant com podia estar incordiant la vella al pobre Martí, que de ben segur li estava maleint els ossos d'aquell cos petit de cames arquejades.El temps de dues canyes de bona cervesa Australina i en Martí va aparèixer com un llamp per la porta amb la samarreta del revés, mostrant totes les costures de la peça de roba, es va dirigir cap a la barra a buscar el preuat i fresc premi i la simpàtica cambrera li va indicar amb una rialla que portava la samarreta del revés, mostra de com ràpid va sortir foragitat d'aquella casa, sense prestar més atenció que la necessària per localitzar la porta de sortida.Una horeta més tard i ja compartíem rondes amb dos divertits i borratxos Australians (Matt i Jeff) que no paraven d'explicar-nos històries de com cuinar la dura carn de cangur perquè es converteixi en un exquisit plat Australià. Vam tancar tots els locals als que anàrem. D'un bar a l'altre fins que els Australians ja anaven torts si més no a nosaltres ens ho semblava.Avui al matí ja teniem la histèrica vella ordenant-nos feina altra cop. Després de netejar algunes coses més i d'insistir que em tornés el passaport i discutir durant varis minuts a accedit a tornar-me'l cosa que ens em despedit d'ella amb una agradable Fuck Off!!.

El dimarts abandono Sydney

Confirmat, el dimarts a les 15:00 hores abandonaré Lane Cove i la senyora Elsa. Avui la Caron, m'ha confirmat que el dimarts vindrà a la ciutat per fer unes gestions i no li emporta venir-me a buscar a Lane Cove. Aniré a una granja a uns 150 quilòmetres de Sydney. La Caron m'ha comentat que es dedica a la cria de gossos de raça i que té molta feina, la cosa és que jo també tinc ganes de canviar d'aires i veure algun cangur, ja que amb el temps que porto, es hora que encara n'he vist un. Em falta lligar els dies de Nadal, encara no tinc clar com els passaré, si podré tornar a la ciutat per passar aquestes hores amb la gent que he conegut o bé quedar-me per allí.
Bé, suposo que ja improvitzaré, carpe diem!

Genius Bar

Aquest matí de diumenge després de connectar-me una estona a internet he decidit entrar a la pàgina web d'Apple i demanar cita prèvia al Genius Bar de dins l'Apple Store. Un cop dins la pàgina i de fer tres passos he demanat cita per aquesta secció de la botiga on t'atenen els tècnics de la marca com si d'un bar es tractés. Un cop a la hora concertada m'han avisat puntualment i el "cambrer" s'ha presentat amb un somriure i hem començat a intentar solucionar el problema. El paio, molt professional, m'ha comentat que com que el telèfon estava comprat a Itàlia no podia fer-hi res al respecte degut a que cada empresa de telefonia es fa càrrec de les reparacions dels seus mòbils amb lo qual ho sentia molt però no podia ajudar-me. També, un cop amb el telèfon a la mà s'ha posat a riure i em diu "Joder, tens el telèfon ben Crackejat" i s'ha posat a riure, jo li he dit que aquest no era el problema que venia a solucionar. Res, ens hem despedit i fins a una altra.
De tota manera és curiós entrar a una botiga com l'Apple Store, la forma com atenen els clients i el tracte que rep cada és digne d'admirar, un exemple d'una gran empresa.

Un dia plujós

Després d’arreglar unes connexions de la rentadora de la senyora, un parell de sofàs que no els quedaven molles i fer de paleta posant unes rajoles a una terrassa que té l’àvia, he decidit posar-me l’anorac i sortir una estona per Lane Cove, un suburbi de la Jet de Sydney i lloc on resideixo. De tota manera la casa d’aquesta senyora d’origen indi i desconfiada per naturalesa, no és que sigui el paradigma de l’opulència més aviat el contrari, segurament unes dècades abans quan el seu marit encara l’aguantava i la casa devia tenir un estil més conforme als estereotips de la burgesia Australiana. Actualment la casa només conserva la carcassa acorde als models veïns, però la resta fa olor a decadència i psicopatia . El jardí és més selva que ordre, l’interior ple d’objectes, records i trastos que ja no tenen més funció que molestar, a pesar d’això l’Elsa s’entesta en conservar tots i cadascun dels objectes inservibles i a més en va recollint del carrer en espera de trobar-li alguna funció que li faci la vida més fàcil.

He sortit una estona a caminar, perquè sembla que avui hi ha vaga d’autobusos i l’estació de tren més propera està a uns tres o quatre quilòmetres de la meva nova residència, cosa que m’ha dissuadit a prendre el tren per anar a la city i el temps plujós durant tot el dia no convida gaire a aventurar-se a fer un tour.

De camí m’he trobat dos joves que després de preguntar-los per una direcció m’han convidat a caminar amb ells ja tenien el mateix destí. Eres dos Txecoslovacs que portaven uns dos anys per aquestes latituds intentant fer el possible per obtenir la nacionalitat. Un d’ells que parlava un anglès excel·lent i que es deia Georghe m’ha convidat a la cafeteria on treballa per xerrar una estona sobre Nova Zelanda, ja que tenia molta informació al respecte ja que ell n’és un admirador i té informació de llocs on ha viatjat. Un tio molt simpàtic i agradable; és una de les coses que m’he adonat des que sóc aquí, crec que hi ha molta gent que ha vingut a buscar-se la vida, cosa que fa que la persona sigui més oberta i cordial, segurament motivat per la empatia cap al viatger.

Sense anar més lluny, ahir a la nit amb en Martí, ens vam perdre a la nit després de baixar a una parada de bus que no era la adient. Després d’iniciar la caminadeta pertinent i veure que allò no ens conduïa més lluny, més aviat al contrari, vam començar a preguntar a la gent sense obtenir un resultat i vinga a caminar. Després d’una hora més o o menys i veient la tempesta que s’apropava més i més, vaig aturar a un noi per preguntar-li de nou. Es tractava d’un jove Nepalí que estava a Austràlia motivat per les mateixes raons que els dos joves anteriors. Acabava de sortir de treballar i portava una bona estona caminant i anava en direcció a casa seva. Després de veure que no teníem ni remota idea d’on estavem es va oferir a acompanyar-nos al nostre destí, de nit, amb un cel ple de llamps i la tempesta cada cop més aprop. Ens va acompanyar una mitja hora a peu, jo xerrant al seu costat i en Martí que portava la pesada motxilla va arreplegar un carro del supermercat que estava davant un portal i va continuar el trajecte més descansat. Sorpresos que aquella actitud tan altruista vaig intentar convidar-lo reiterades vegades a prendre quelcom, cosa que ell es va negar, ens vam despedir donant-nos efusivament les gràcies (res de sexe) i vam continuar sorpresos cap a la caseta on ens esperava el llit, i els putos mosquits impacients.

Hi ha gent bona, encara n’hi ha......

Canvi de destinació

Després de parlar vàries vegades amb una persona que oferia casa a canvi de unes hores de treball, ahir vaig anar a casa seva per veure que és el que m'oferia. Tal i com havien anat les converses m'adonava que era una persona un tant especial, semblava susceptible i desconfiada. Finalment després d'entrevistar-me amb ella, una senyora d'uns seixanta i tants anys que viu sola en una casa que està una mica en estat d'abandonament, això sí, està situada a una zona considerada d'alt standing. Bé, només d'arribar ja em va comentar que no volia cuinar i que simplement m'oferia lloc per dormir a canvi de fer-li uns treballs. Semblava que fos la solució a tots els seus problemes, vaja que volia arreglar la casa a costa meva, joer.
Li vaig suggerir que comencesim amb una coseta i després una altra i així hem quedat. Aquest matí a les set ja estava la dona amb el barret a punt de donar-me feina. Mans a l'obra i li he arreglat un tros de jardí que no es podia passar per la vegetació que havia crescut. El lloc on estic és gran i ple de pols i ple d'objectes vells, sembla que la dona que m'ha dit que es diu Elsa té una mica de síndrome de Diògenes i té el pati i la casa plena de coses que segurament mai fa servir però que considera que qualsevol dia li dona sortida.
L'habitació és molt lluminosa i sembla ben bé que estiguis a la selva, plantes de multitud d'espècies poblen el jardí i ocells cabronets que no paren de cantar amb uns sons semblant als que sentia quan mirava les pel·lícules de Tarzan.
Ahir em va trucar en Martí que volia sortir de l'antro de l'Oasis backpackers on ens trobàvem i em va comentar si podia venir amb mi. Fet, unes hores més tard vaig convèncer a la velleta que la millor solució per moure trastos pesants era la unió de la força de dos Catalanets, a lo que ella va accedir posant alguna que condició.
La caseta on em trobo ara mateix és a les afores de Sydney i no disposa d'internet, la senyora diu que gasta molt, ja m'ha recomanat vàries vegades que si haig de recarregar el portàtil o faci a la biblioteca pública, cosa que li vaig respondre afirmativament i en la soledat de la nit quan els ocells ja dormen i ella també aprofito furtivament per connectar els endolls.
Apa espero poder continuar escrivint algunes ratlles més aquests dies però sinó és per el tema de la connexió inexistent a la casa.

Bed Bugs

Cimex lectularius, aquesta és la paraula científica que designa la xinxa que ha atacat al meu veí d'habitació. Es tracta d'un insecte que es posa a llocs com els sofàs i llits normalment a locals que brutegen. La qüestió que li ha deixat el cos que fa angunia veure'l. Espero que no ens ataqui indiscriminadament a la resta dels mortals que habitem aquest antro. Adjunto fotos.

Antipodando i por el ...... dando.

La tempesta amaina i els vents són favorables

Després d'haver arribat a la gran metròpoli austral i de l'experiència més aviat evitable a l'Oasis Backpackers; que per cert, hem hagut de passar per l'hospital després d'un atac massiu de puces o insectes desconeguts per europeus del sud com nosaltres. El Bisbalenc Martí, ha patit ell tot sol aquest calvari de picades molt molestes i fastigosament desagradables a la vista. Li han recomenat intensament que anés sense dilació al metge per tal de sotmetre's a un tractament de xoc per evitar possibles infeccions d'aquest insecte inmunde que encara no li hem trobat nom i pel que sembla fa niu als matalassos bruts i tinyosos, ufff.

La part positiva del tema és que he aconseguit obrir un compte bancari a Austràlia i per tant no hauré d'estar tot el dia regatejant a les cases de canvi de moneda. Després d'unes trucades internacionals i d'un seguit de tràmits, els diners ja estan de camí, espero que no es perdin...

Pel que fa a la meva agenda, després del mailing massiu a diverses cases d'acollida que complissin els requisits imprescindibles per gaudir de la meva presència i de les habilitats manuals de les que sóc conegut mundialment, us haig de dir que he rebut resposta de tres Hosts, dels quals dos semblen una bona aposta de futur i la tercera i la més propera en temps sembla que no té gaire bona pinta, demà ho aclararé amb una entrevista habeas corpus.

És molt possible que aquesta dona no em deixi allotjar només que uns quants dies perquè el pis en qüestió està en venta, però bé, provarem i a veure que passa.

Per tant i acabo, que tinc ganes d'estirar una mica les cames, les altres dues destinacions semblen collonudes i amb persones simpàtiques, una d'elles es tracta de construir una escola biosostenible i l'altra de construir una casa de convidats en una mansió al costat de Byron Bay, lloc considerada la meca dels surfistes que peregrinen fins aquesta destinació lluint els torsos nus i musculatura prominent (per tant tu i jo Paco, no tenim gaire a pelar).

Aquesta nit procuraré fer la reserva a través de la companyia Jetstar, una d'aquestes low cost que operen en el territori.

Atentament,

Antipodando i por el ........ dando.

Sydney, the first step... Welcome to Oasis Backpackers

Finalment el dia 8 de desembre arribo a la ciutat més poblada d'Austràlia, després de trobar-me enxovat durant 21 hores dins el Boing 757 de British Airways ja començo a tenir ganes d'estirar les cames.

Un passeig i ja localitzo el minibus infierno que em portarà fins a l'Oasi on hem quedat amb la Mercè per tal de fer un petit intercanvi i interncanviar opinions. Dic Oasi perquè la Mercè es troba juntament amb en Martí a un Backpackers, una mena d'hostal on s'allotgen tots els joves que van carregant motxilles. Aquest precisament és un hostal regentat per orientals, d'origen Koreà, només surten jovenets d'ulls estrets carregats de tecnologia i pantalons de surfers.

Un cop entro a dins el xiringuito aprecio que no es tracta precisament d'un establiment on predomini l'olor a flors fresques i neta lleixiu, més aviat moquetes ronyoses, parets polsoses i greix barrejat amb tota mena d'acars que li donen un aspecte més aviat Britànic de suburbi decadent, on els lavabos plens de pèls de totes nacionalitats d'orient, barrejat amb les cortines de les dutxes decorades amb bolets, que poblen tota la seva superfície i que impedeixen veure l'estampat ortera tret d'un supermercat del todo a cien Chinès. Sí, has de tenir bona vista per evitar tots aquests obstacles i fauna que pobla aquest hostalet de nom apropiat (Oasis).

Pel que fa al dia, és més aviat nuvolat i grisos, núvols que deixen entreveure uns rajos de sol que il·luminen tot d'espècies botàniques desconegudes per mí, arbres de troncs mil·lenaris que em recorden com de pobres ens hem quedat els Catalans, d'alguna cosa els ha de servir als Australians tenir menys història que la truita de patata; nosaltres amb tots aquests anys d'evolució ens hem carregat tot aquest preciós llegat biològic.

A mesura que m'endinso amb el conductor i dues noietes d'aspecte agradable que no passen de la trentena procedents de la vella Europa, del nord d'aquesta, per tant típicament rossetes, em deixo sorprendre per les grans torres que s'erigeixen fermes cap a tocar el cel, una munió d'edificis que impacta agradablement a la meva arribada.

Un cop em presento al Backpackers i descarrego la motxilla amb la roba ben planxadeta, cosa que mai tornarà a estar durant el meu periple per aquestes latituds, provinent de la caseta que he abandonat per uns dies, una trucadeta a la Mercè amb el meu mòbil Vodafone de nova adquisició amb un número que comença per zero.

Un cafetet a un xiringuito i ja comença l'itinerari per les botigues del centre per comprar les cosetes imprescindibles per viure per aquí, com són les cremes solars, cremes antiparasitàries i condons (estic optimista ;-)).