El Ghan, del centre al Sud del continent

Tenia curiositat per experimentar un viatge en el mític Ghan el tren que travessa Austràlia de Nord a Sud i viceversa. Una gran màquina de tren propulsada per un terrible motor dièsel que arrossega un grapat de vagons en una llarga fila índia. Té l'aire retro que sol agradar als turistes.
Tercera classe, o sigui que res de llitera, més aviat unes butaques confortables sobre un terra encatifat de color vermell que destaca sobre el blau turquesa de les parets, com diria la meva mare, és quico però li dona un aire simplement extemporani.
Vaig reservar el seient en aquest mostre de ferro perquè el soroll de la maquinària ferroviària sobre les vies em relaxa severament, em transporta a un ambient de calma i serenor on la pressa no és benvinguda ni tampoc hi té cabuda; el trajecte dura el que triga el Ghan en arribar a la seva destinació, ni més ni menys. Multitud de sorolls, grinyols i vibracions que passen a formar part d'aquesta atmosfera, s'hi escolten veus, rumors sense definir que posen lletra il·legible a la polonesa del tren en moviment.
La oriental del costat amb el sudoku, la rosseta interessant de dos files més avall adornada amb pircings, roba negra, mitges de lleopard que em crida l'atenció per la forma com escriu sobre el seu quadern de notes, deixa a entreveure una cal·ligrafia estilitzada i poc habitual en noies, realment una lletra preciosa. El capullo de davant, un noi probablement anglès, amb un pentinat anglès i roba avorrida anglesa. Al darrera un Australià d'uns cinquanta anys amable i de paraula fàcil. Aquests són els meus veïns més propers amb els quals només de moment he intercanviat l'aire que respirem una i altra vegada.
Tenia la impressió que aquest viatge seria la idèntica estampa d'una travessia pel desert, assolellat, sec i extremadament calorós però pel contrari el cel està cobert de núvols que amenacen remullar la vermella sorra del desert. De fet ha estat plovent durant tres dies a Alice Springs i he estat testimoni del tancament d'una carretera pel desbordament del riu Todd, riu que es deixa veure un cop cada cinc anys com a mitjana.
Unes hores més tard, cap a les vuit del vespre el vagó comença a impregnar-se de taronja, vermell, calidesa i nostàlgia, les finestres només tenen ulls per aquestes tonalitats i l'activitat humana sembla despertar-se cridats per l'últim alè del sol que per avui ja ha escalfat prou aquesta terra de caliu, ara es retira tot deixant una estela de colors que combinen amb els blaus i grisos del cel de plom. Es comencen a sentir els clicks de les càmeres fotogràfiques desenfundades per aquests turistes de l'Outback Australià que no volen deixar passar aquest instant màgic i intenten recollir dins d'un microxip l'essència d'aquest moment màgic, d'aquest últim alè del protagonista estel·lar, com si intentessin captar l'última centèsima de segon de l'atleta que arriba a la meta, corrent, sense aire, suat i esperant trencar la línia que el separa de l'activitat de la cursa a la glòria de l'arribada, del descans. D'esquena a aquests esforços inútils en pro d'un retrat únic a través d'una finestra de doble vidre i bruta de pols del desert i de ditades greixoses dels turistes, em limito a veure la despedida del dia a través dels ulls blaus de la meva veïna de les mitges de lleopard. Oberts, d'un blau turquesa pàl·lid, plens de tendresa que desperten la curiositat d'un home solitari i avorrit. Prefereixo triar aquesta altra obra de teatre, intentar descobrir quin pensament desperta les neurones a la meva veïna i deixar córrer la meva fantasia nadant en el blau turquesa de la meva creativa imaginació, mentre la foscor corre les cortines de les finestres i el negre nit forma part de la nostra nova decoració. Ara la gent ja ocupa els seients i es prepara per afrontar les hores de descans en un lloc poc propici per aquest propòsit. Els cossos s'amotllen a les butaques, busquen inquietament la postura per aclucar els ulls.

Uluru

Sis-cents quilòmetres és la distància que ens separava d'Alice Springs al monolit més gran del món. Un cop decidit ens armem de valor per superar els més de sis mil quilòmetres fets en un mes. Apa amb una temperatura que ronda els quaranta-cinc graus de cap a la carretera que bull com una cafetera xisclant.
Un altra cop el cel immens i la mateixa catifa vermella plena de matolls verds i petits eucaliptus que neixen aquí i allà, sense ordre ni concert.
Dins la furgoneta música que es deixa sentir molt lleument embrutida per la remor del aire entrant per les finestres completament obertes, evidentment no tenim aire condicionat i l'interior reflecteix la mateixa temperatura que al desert, les pomes i fruita que tenim crema com si acabés de sortir del forn.
El trasto en moviment que només s'atura per omplir el dipòsit que cada cop és més car i pot haver una diferència de cap al doble de preu comparat amb els preus de les ciutats. Aquí a l'infern, el diable ens cobra peatge per totes i cadascuna de les coses que adquirim, cosa que intentem evitar en la mesura del possible, únicament quan la boca s'ens fa aigua per una cerveseta fresca som capaços de fer l'esforç i deixar-nos robar. Únicament en aquests casos excepcionals deixem de beure aigua a quaranta graus de temperatura, apte per posar-hi dins una bosseta de te.
Si pares per un pipí ràpid o per estirar les cames entumides has de tenir en compte que els insectes et detecten com si fossis un pastís dolç com la mel i en qüestió de segons quedes completament ple de mosques que es posen per la teva cara, boca, nas i orelles i no et deixen viure; no vull respirar fort o obrir la boca perquè una o dues d'elles passarien a formar part del teu menú diari. Aquí tots els europeus porten una mena de xarxa per evitar els molestos insectes.
Suposo que s'ha de veure aquesta pedra si visites Austràlia, de fet impressiona aquest pedrot vermell i desgastat en mig de la plana desèrtica; és interessant veure com canvia de tonalitat a mesura que el sol decideix amagar-se, a mesura que l'astre baixa la pedra es torna més i més vermella.
La nit ens va rebre al càmping més proper a l'Uluru, la meva tenda estava parada i no vaig voler protegir-la amb l'última capa per la pluja, el capvespre era un forn i el terra encara feia de brasa. La tenda només disposava de la xarxa per evitar els mosquits. Al cap d'una hora de conciliar el son i estar als braços de Morfeu un vent tremendu feia moure la tenda de costat a costat, els veïns desperts, en pilotes, corrent a buscar les peces de roba que havien deixat descansant aixogant-se sobre les cadires plegables que es movien coixes sense saber on anar. Jo dins la barraca agafant el sac de dormir que em servia de coixí i m'hi enfundo per deixar passar la ventada del desert i mirar de conciliar el son altra cop.
A les set del matí, ja estàvem al peu de la roca per enfilar-nos-hi, me la imaginava més sorrenca i lliscant però tenia una textura més aviat de pedra granítica això sí tenyida de vermell. Cap amunt i vaig començar a sentir que els meus pulmons no funcionaven gaire bé, la veritat últimament tinc una merda de cos que no m'acompanya gaire, espero que m'aguanti fins al cap de munt, pit i collons que fa pujada i al cap d'uns minuts que se'm van fer llargs arribo a la base del monòlit i noto com un vent de dos parells de collons vol endur-se els meus noranta quilets a passejar pedrota avall.

A dalt el vent ensordia les orelles, s'emportava les paraules i fins tot els pensaments, l'atenció parada sobre els peus que s'havien de mantenir estables per no rodolar avall i això ajudava a no pensar en què collons li passa a la meva màquina.
De tornada em van sorprendre uns vocables de llengua coneguda que sortien de la boca d'una doneta Madrilenya que exhibia part dels seus atributs orgullosa de tenir-los en condicions a pesar de la edat, és una conducta força habitual a les dones de quaranta per amunt que es mantenen físicament bé i encara no han trobat al seu príncep blau o ja n'han trobat de tots colors. Era petitoneta però ben feta això sí, vaig pensa que possiblement ajudada per alguna que altra experiència en el quiròfan, algun retoc puntual en llocs concrets, alguna punteta de bisturí aquí i allà i aparentment sembla que la força de la gravetat durant els quaranta i tants no hagi deixat mostra del seu efecte. Ens vam intercanviar telèfons i vaig continuar muntanya avall per tornar a la furgo.
De tornada a la infinita carretera, a la suor i l'aire rostidor s'apreciaven núvols dispersos que dibuixaven amb color blau intens de turmenta una pluja fresca desitjada, n'eren com quatre situats separats en la nostra línia d'horitzó, eren com si reguessin cadascun d'ells una zona concreta i privilegiada. A mesura que ens acostàvem, desitjava passar per sota d'aquell preuat regal però no sabia si seriem els afortunats que ens refrescaríem una estona sota les preuades gotes de vida. Era com si volguéssim passar per sota un tren de rentat de vehicles. Al cap de mitja hora o tres quarts la nostra carretera va enfilar cap a la foscor de la turmenta d'estiu i es notava l'olor xafogós a terra mullada que entrava per les finestres i les primeres gotes de pluja ja tocaven el sostre de la furgo, de cop el soroll ensordidor del xàfec sobre la carrocería. Vam parar el cotxe i vam sortir a fora a remullar-nos sota la dutxa recordant en un instant de gaudi com ballàvem sota les turmentes d'estiu els nens del carrer Hospital.

Outback

Outback Australià, així anomenen a la zona salvatge, despoblada, desèrtica, l'interior que no té res a veure amb les ciutats de costa on es pot gaudir de totes les facilitats. Aquí s'han de fer centenars de quilòmetres per anar d'un poble de dues cases, bar i benzinera a un altre poble d'una casa, motel, restaurant, benzinera i botiga de records que amablement sorprèn amb la companyia inesperada de viatgers i conductors panxuts i tatuats dels Road Trains que s'aturen en busca de repòs i combustible si s'escau.
Les camareres d'aquests antros solen ser jovenetes europees que treballen uns mesos per estalviar per continuar les seves aventures i aquesta diversitat de noietes que alegren aquests inòspits llocs atrauen com la mel a les mosques i apareixen de no sé on Australians aborrits que volen acabar de matar el dia emborratxant-se i intentant demanar matrimoni a les sol·licites femelles. Els preus en aquesta zona ben al contrari del que pensava són ridículament cars, una cervesa no gaire fresca et pot costar 7 dolars, cosa que a la franja de costa et sol costar 3 dolars. El preu de la benzina s'incrementa a mesura que no veus gent, deu ser directament proporcional el preu amb l'índex de població de la zona o simplement que l'amo i senyor de la tasca alegrement decideix posar la benzina a preu d'or i no et queixis perquè la següent benzinera està a tres cents quilòmetres.
Cada deu minuts apareixen del no res aborígens bruts i borratxos que s'adrecen amb els seus cotxes de gran cilindrada i destartalats a la benzinera per comprar alcohol i benzina pel cotxe i per esnifar. És un espectacle trist veure aquestes ànimes com gasten amb aquests productes els diners que els facilita el govern. Dins la taverna no hi poden entrar, segons comenten solen ser molt conflictius i l'amo del lloc posa les normes.

Quilòmetres i quilòmetres, el mateix espectacle que només canvia a mesura que el sol es mou de posició i ens regala infinitat de tons que es barrejen entre el vermell del terra australià, els núvols soberbis i el cel infinit, mostrant-nos una diapositiva diferent del mateix motiu en qüestió de minuts i a mesura que arriba el cap vespre els color es tranformen en segons, ràpidament les tonalitats desapareixen per convertir-se en d'altres i així successivament fins arribar a la nit on les protagonistres són les estrelles que es deixen veure amb tota la seva intensitat i vigor.

Lady Musgrave

Després de passar per Bundaberg per veure el naixement de les tortugues i de ser testimoni del seu primer viatge en busca de les onades i al dia següent fer una visita a la destil·leria de rom més important d'Austràlia (Bundaberg Rom); ens adrecem a 1770, topònim de la localitat que fa referència a l'any que James Cook va posar els seus famosos peus a aquest indret. No gaire res a destacar, com sempre platges solitàries i immenses que et conviden a passejar i al poble en sí, cases aïllades amb el seu jardí perimetral, cotxe 4x4 o de gran cilindrada, la barca com no aparcada al portal de casa i la bandera Australiana amb la cara ben neta que s'aixeca orgullosa.
Després de contractar un viatge a la petita i inhabitada illa de Lady Musgrave ens hi adrecem per fer submarinisme o intentar-ho, ja que tant el Francès que m'acompanya com jo varem oblidar-nos de dur la llicència federativa que ens acredita com a coneixedors del medi subaquàtic. Malauradament després de provar diverses tècniques per convèncer al monitor de que teníem el diploma, inclús el suborn, que per cert aquí està molt mal vist, ens vam limitar a llogar unes ulleres i uns "patos" per fer una mica de Snorkel i veure els coralls i els animals que poblen la gran barrera de corall.
Una hora i mitja de camí i arribem a la illa, l'aigua blau turquesa, sorra blanca i fina, arbres que neixen no sé com i ocells que són els amos i senyors de la seva parcel·la de paradís i t'ho fan saber amb els seus molestos cants que entonen milers d'espècimens a l'hora creant un ambient d'absoluta follia. Corrent cap a la platja i el so infernal desapareix per sentir a flor de pell la carícia de la brisa marina i la seva cançó que convida a la calma i la observació de les turistes amb poca roba que passegen amb la boca oberta.
Un cop a l'aigua i les ulleres posades m'engresco a baixar uns quants metres de profunditat per apreciar els peixos que habiten les aigues tranquil·les de la llacuna, sempre protegides per mil·lenaris coralls que sense pressa han format aquesta muralla protectora, en forma de piscina circular quilomètrica que envolta la illa de corall.
Uns minuts i descobreixo un petit tauró que sembla que dorm, que no té gana i no fa cara de ser gaire perillós, m'hi acosto amb la càmera estanca que he comprat per quatre xavos i li faig una foto per ensenyar-li a en Guille Pitit (que és un fan dels taurons, encara que ell prefereix els que tenen cara de pocs amics i les dents de més de vint centímetres).

Rainbow Beach, després de travessar boscos quilométrics d'eucaliptus i mes eucaliptus arribem a aquesta petita i diminuta localitat destinada exclusivament al turisme. Algunes cases que les podr’em classificar d'estiu a pesar que algunes d'elles acullen permanentment als seus residents que es dediquen básicament al sector serveis i compaginen aquesta activitat amb el gaudi de les onades o la pesca de forma esportiva.
Aquest poble plantat sobre una catifa de sorra en forma de dunes ens descobreix el t’pic carrer Australiˆ on trobem botigues i establiments disposats a banda i banda per˜ aquesta vegada amb un sabor turístic i extremadament comercial. Un passeig per la platja immensa, blanca de sorra fina, acariciada per les llargu’ssimes onades que s'acaben abandonant amb l'ultim sospir a costa provocant l'alegre rodolar de les desgastades pedres sobre la sorra que les acull.
En la distáncia, cap a l'horitzó s'aprecia la immensa silueta de Fraser Island que ens saluda envoltada per una opaca capa de boira que la cobreix.
Ens han comentat que les prediccions del temps per els dies que tenim prevista la visita no són gaire bones, més aviat sembla que l'illa ens rebrá amb pluja, peró com bé diu la noieta que ens ha llogat el 4x4 el risc d'incendi ser és menor, quins collons!!.
De moment hem anat a parar a un hostal que ens acull amb un ambient juvenil, de cervesa fins les dotze, porrets de maria i noietes ben dibuixades.
De moment fem una paradeta per relaxar-nos i dedicar el nostre temps a passejar pels itineraris que ens reserva aquest dest’, visites a la platja deserta i aborrir-nos a l'ombra dels eucaliptus, mentre veiem passar els backpackers carregats com cargols amb les seves bosses multicolors.