Bon any 2010

Bon any nou!!!. Aquest matí m'he llevat amb un dia plujós i acompanyat de nous gossets. N'ha parit dos de ben negres la Grace. Després de pintar una estona sota el porxo li he demanat el cotxe a la Caron per anar a Oberon, un poble que hi ha a uns 40 kms de la casa. És el lloc més proper a part d'un veïnat que es diu Black Springs. Oberon és un poble petit però que té una mica de tot, és com aquells de l'oest americà que és atravesat per una carretera o un carrer ample on hi ha totes les botigues, bars, benzineres, etc. He aprofitat per anar a la oficina d'informació i turisme a conectar-me a internet i he pogut parlar amb la Paula, estava celebrant cap d'any a casa l'Anna. Tenia unes ganes boges de parlar amb la meva filleta. Apa, si llegeixes aquestes quatre ratlles sàpigues que t'estimo.

Monstre

És un monstre invisible, entra per qualsevol orifici del teu cos, pot accedir a través dels poros de la pell, els orificis nasals, les orelles, l'anus o suposo que fàcilment per la boca, també està dissenyat per entrar a través dels sentits i un cop a dins teu es fa amo i senyor de la sala de comandament. Aquesta sangonera sense cos i forma, que no pesa, eteri com un fantasma, s'enquista en algun recòndit lloc o en múltiples alhora i fa seva la teva casa. No sé quin benefici pot obtenir ni quina és la seva raó d'existir, els experts comenten que es tracta d'una creació pròpia que serveix per ni més ni menys que salvaguardar-nos de situacions tenses o indesitjables, preparant de forma immediata els nostres sentits a fi de fer front a adversitats que ens poden atacar d'un moment a l'altre. És un guerrer guarnit amb totes les armes, entrenat amb les més altes disciplines i arts de la guerra que després de múltiples combats perd el seny i ja no discerneix entre el bé i el mal. Queda atrapat en una visió paranoica de la  realitat i continua lluitant contra molins de vent fins i tot després d'haver assolat el camp de batalla, deixant restes de cadàvers i cossos moribunds que demanen clemència entre eixams de mosques que devoren afamades les restes putrefactes que infecten de fètides i mortuòries olors els camps devastats.
A pesar que la primavera arriba i que el temps i els seus soldats s'han fet càrrec de les despulles convertint els camps infectes en florides praderies, el nostre guerrer encara està vigilant, atent, despert i preparat per continuar la guerra en temps de pau i sense descans clava sense pietat la seva espasa al granger que pasta les ovelles i al pagès que fa les rases i no descansa, mai descansa.
És hora de fer-lo dormir, que s'estiri sobre el camp d'herba fresca i conciliï el son i un cop adormit se li tregui l'armadura, les armes i se'l destrueixi.

Una pera...

Trenta-vuit i avui no tinc res que explicar que consideri que valgui la pena comentar-vos, però amb sento amb la obligació d'anar completant periòdicament aquesta bitàcora encara que siguin amb meres reflexions. Assaboreixo la pera que em menjo i gaudeixo del seu gust blanc de fruita dolça, no està completament madura i es deixa mossegar, li clavo les incisives i es resisteix poquet, mentrestant es despenja una mica de suc i xarrupo, la llengua passa la fregona i evita que aquest sirope es despengi llavis avall i avall viatjo entre records i imatges de moments viscuts, experiències recordades o melodies escoltades en que el sabor, olor o presència de la fruita em traslladen a través del temps. Se'm suggereix analitzar aquest instant congelat que s'estira i s'allarga, es descabdella i s'aprofita fins l'últim xarrup. La consciència d'aquest moment tant present, quotidià, personal i tan íntim transforma un segon de temps vulgar en una gota de substància creativa on el passat, present i futur s'amalgamen parint l'autoconsciència.Sento estupor de perdre la capacitat d'apreciar aquest regal que es presenta d'infinites formes i a totes les hores del nostre existir simplement per no prestar atenció als esdeveniments que ballen infatigablement al voltant de la nostra atenció, tinc por que un focus de llum em provoqui una ceguera fosca que m' incapaciti per crear aquests instants perfectes i intemporals. La salut és un regal, la vitalitat no té preu, el malestar emborratxa i provoca ceguera. No t'adones del que tens fins que ho perds, crec que d'esperança encara me'n queda un polsim entre els plecs de les butxaques.

Nadal a Bundeena

Bundeena és un petit, bonic i ben situat poble de costa. Cases que creixen com xampinyons, sense una alineació o ordre urbanístic establert però que compleixen sobradament els requisits per una convivència agradable. Cada una de les cases disposa del seu frondós jardí on pots trobar centenars d'espècies diferents de plantes acompanyades per els sons i cants dels ocells exòtics que no deixen de xerrar durant tot el dia. Les cases són colorides i cada una d'elles és diferent de l'altra, tant el disseny com la ubicació i orientació; son com fetes a diferents fases i per els mateixos residents que modifiquen l'estructura a mesura que canvien les necessitats o gustos. Sí, són casetes capritxoses, alegres i cada una d'elles té la seva pròpia personalitat. És curiós que l'arquitectura de la casa pròpiament dita manté els requisits de construcció establerts, estan anivellades i a plom però pel contrari les tanques de les cases que delimiten els jardins són completament fetes a ull i no per això deixen de tenir la seva gràcia i utilitat. La zona de platja també té plantades aquestes casetes a primera línia de la costa, ben a tocar a la sorra, des del pati podries pixar a la sorra sense fer gaire esforç. Fora el perímetre de cada una d'elles no pot faltar el cotxe 4x4, familiar o autocaravana normalment de benzina. Els cotxes són a l'estil americà però amb un toc de "quilleria", sobretot pels accessoris que solen afegir, com les llandes extremadament vistoses i llampants de dissenys "orteres", són com els cotxes "tuneaos" que trobem a casa nostra. Aquests tipus de cotxes els solen portar més les persones d'origen asiàtic i aquí acabo.Les gotes de pluja han estat remullant tot el dia el paisatge nadalenc Australià, un dia humit, fresc i molt tranquil que ens ha convidat a fer un passeig per la zona que definiria com a manglars a pesar que mai n'hagi vist cap en directe, més aviat en algun que altra documental. Iniciem el camí vora la platja on es poden observar famílies gaudint del dia de Nadal instal•lats en tendes de campanya, casetes de fusta vora la platja i autocaravanes. El dia és humit i les gotes d'aigua no es cansen de caure minúscules, lentament humitejant tot el que toquen; és un pel incòmode però no molesta excessivament. Al cap d'uns cinc minuts vorejant la platja la Caron em convida a seguir-la a través del que sembla un bosc i el terra es converteix en fang, enganxós del qual creixen tot d'arrels, estem en un manglar. A mesura que prosseguim apareixen del terra centenars, milers de foradets que emplenen la catifa fangosa per on trepitgem. De cop i prestant una mica d'atenció i sense fer soroll, es pot veure al terra com milers de crancs de petites dimensions es van posant dins els forats a mesura que nosaltres ens acostem, és increïble la quantitat de bitxos que es mouen a gran velocitat, corren sincronitzats com si sapiguéssin quina és cada una de les seves casetes. Aigua, fang, més forats, arbres i petges de diverses espècies animals i arribem a una zona costanera on hi ha una petita platja rocosa que alberga l'aigua de mar però la manté parcialment estancada. Seiem i posem els peus sobre l'aigua que la noto calenta, i s'aprecia neta. A les roques multitud d'ostres que s'amunteguen les unes sobre les altres formant peces de roca de formes atzaroses, algunes d'elles tenen incrustades cargols de mar. Estem ben humits per la pluja que ha descansat sobre nosaltres i decidim fer marxa enrera, tornar a casa de la Jenny per prendre un tè i unes galetes de mantega. De tornada, al costat de la platja, tornem a veure els campistes que gaudeixen del menjar del dia de Nadal, barbacoa, cerveses vàries, copes de xampany i no els pot faltar l'arbre de nadal sobre la taula o ninots del Papa Noel per tot arreu, els nens ja han acabat i passegen amb xubasquero les bicicletes.

Prenem el tè, xerrem i la nit tapa els arbres de la casa de la Jenny. Unes cervesetes fresques, quelcom de picar i després de multitud d'intents per parlar amb la Paula, aparco el mòbil a l'espera que soni d'un moment a un altre. Potser demà, ara és hora de dormir i ja tinc un sofà ben acondicionat per conciliar el son reparador. Bona nit i Bon Nadal

M'han convidat a anar a la costa, el nadal el celebrare pescant

La Caron ha de passar el Nadal amb la familia i  la seva germana ha preparat unes llagostes i gambes Australianes per els comensals. Dema haurem de unes cinc hores de cami per arribar al nostre desti i ara preparare la bossa i carregare les bateries de l'ordinador i altres instruments per apropifitar alla conectar-me a internet per parlar amb la meva estimada filla que ara mateix no se on esta. Anem al sud de Sydney, concretament aWombewan i Bundeena. M'ha comentat que farem barbacoa a la platja que aqui es molt habitual i potser anirem a pescar al mar de Tasmania.

Tinc unes ganes bojes de parlar amb la meva filleta i dema fare els possibles per trobar-la alla on estigui.

Aillament total

Hola a tothom i en especial a la meva Pauleta, al lloc on estic no disposo de telefon i tampoc tinc internet que funcioni be, la conexio es molt lenta i nomes puc utilitzar l' ordinador de la Caron amb la qual cosa no disposa d'accents. No puc fer servir li l'skype ni res d'aixo i la poblacio mes propera es a 80 km.
De totes formes mirare d'estar en contacte.
Petons a tots

Simplement impressionant

Abandono Lane Cove, el somriure d'una dona em desperta del banc on estic estirat, són les tres de la tarda i la gent transita pel carrer com aquell que té moltes coses a fer, ultimen detalls per iniciar les vacances nadalenques. Ella m'indica clara i expeditivament on té el cotxe aparcat, té coses a fer i vol acabar-les, poso la motxilla al seient de darrera, saludo a dos gossos exaltats per la novetat del calb que acaba d'arribar i partim.

Res important, converses lleugeres i trivials dins d'un cotxe amb les finestres obertes, no té aire condicionat i es ella es disculpa educadament amb deix Britànic.
Deixem Sydney i la perifèria de la ciutat Australiana i ens endinsem dins les Blue Mountains, són les cinc passades i l'aire dens, fresc i sec, l'olor d'eucaliptus ens abraça com la boira matinal, lleugera i translúcida que filtra la llum per donar-li un to blau, color que defineix aquestes frondoses muntanyes.
De cop el meu primer cangur i és femella, l'avisto a uns centenars de metres, la Caron riu i aturem el polsós Ford familiar a la banda de la carretera. No passa ni Déu i salto del cotxe en direcció al prat mentre trec la Nikon de la butxaca, un click i un altre, és la novetat que vull ensenyar a la Paula però les fotos deixen que desitjar, és difícil plasmar un moment i la incapacitat decepciona, no importa, marxem.
Molts més quilòmetres ens separen de la civilització, camps marronosos, secs, arbres cada cop més aïllats i vaques i xais pastant tranquil·lament, les cacatues i d'altres ocells exòtics se'ns presenten de tant en tant. Arribem a la casa solitària en mig de prats que semblen abandonats, maquinaria agrícola desada sense ordre ni concert, com aquell que li entra ganes d'anar de ventre i deixa tot el què fer. La casa resta oberta, i la pols conquereix tots els espais com si fos casa seva, la casa es presenta humil i em convida a entrar, té més forma de barraca que de casa però la noto acollidora.
La anfitriona em mostra la meva habitació, deixo les maletes mentre la trobo acollidora, simple, neta i agradable, no com la merda del Backpackers, lloc on m'han picat les xinxes cabrones, les putes Bed Bugs. De vegades cal fer l'esforç de veure realment merda per gaudir llavors de les coses que habitualment valorem.
Un cop familiaritzat amb l'entorn que m'acullirà durant uns dies i ja de nit, la Caron em convida a tancar les llums, totes i cadascuna de les bombetes de la casa per quedar en l'absoluta i més negra foscor, amenitzats únicament del concert arrítmic de les granotes. Fem un petit passeig amb una vella lot que il.lumina vagament la pròxima passa i ens aturem en mig de la foscor per contemplar la cúpula que tenim sobre els nostres caps cada una de les nits de la nostra vida i quedo completament fascinat de la nitidesa de cada una de les estrelles, galàxies, nebuloses i constel·lacions. Se'm obren les pupil·les i en sóc conscient, ja no tenim els ulls acostumats a la foscor, i mentre em sedueix l'espectacle estel·lar, m'envaeix una estranya sensació de goig, de pau i me'n adono de la insignificància de la nostra tan preuada existència.