El Ghan, del centre al Sud del continent

Tenia curiositat per experimentar un viatge en el mític Ghan el tren que travessa Austràlia de Nord a Sud i viceversa. Una gran màquina de tren propulsada per un terrible motor dièsel que arrossega un grapat de vagons en una llarga fila índia. Té l'aire retro que sol agradar als turistes.
Tercera classe, o sigui que res de llitera, més aviat unes butaques confortables sobre un terra encatifat de color vermell que destaca sobre el blau turquesa de les parets, com diria la meva mare, és quico però li dona un aire simplement extemporani.
Vaig reservar el seient en aquest mostre de ferro perquè el soroll de la maquinària ferroviària sobre les vies em relaxa severament, em transporta a un ambient de calma i serenor on la pressa no és benvinguda ni tampoc hi té cabuda; el trajecte dura el que triga el Ghan en arribar a la seva destinació, ni més ni menys. Multitud de sorolls, grinyols i vibracions que passen a formar part d'aquesta atmosfera, s'hi escolten veus, rumors sense definir que posen lletra il·legible a la polonesa del tren en moviment.
La oriental del costat amb el sudoku, la rosseta interessant de dos files més avall adornada amb pircings, roba negra, mitges de lleopard que em crida l'atenció per la forma com escriu sobre el seu quadern de notes, deixa a entreveure una cal·ligrafia estilitzada i poc habitual en noies, realment una lletra preciosa. El capullo de davant, un noi probablement anglès, amb un pentinat anglès i roba avorrida anglesa. Al darrera un Australià d'uns cinquanta anys amable i de paraula fàcil. Aquests són els meus veïns més propers amb els quals només de moment he intercanviat l'aire que respirem una i altra vegada.
Tenia la impressió que aquest viatge seria la idèntica estampa d'una travessia pel desert, assolellat, sec i extremadament calorós però pel contrari el cel està cobert de núvols que amenacen remullar la vermella sorra del desert. De fet ha estat plovent durant tres dies a Alice Springs i he estat testimoni del tancament d'una carretera pel desbordament del riu Todd, riu que es deixa veure un cop cada cinc anys com a mitjana.
Unes hores més tard, cap a les vuit del vespre el vagó comença a impregnar-se de taronja, vermell, calidesa i nostàlgia, les finestres només tenen ulls per aquestes tonalitats i l'activitat humana sembla despertar-se cridats per l'últim alè del sol que per avui ja ha escalfat prou aquesta terra de caliu, ara es retira tot deixant una estela de colors que combinen amb els blaus i grisos del cel de plom. Es comencen a sentir els clicks de les càmeres fotogràfiques desenfundades per aquests turistes de l'Outback Australià que no volen deixar passar aquest instant màgic i intenten recollir dins d'un microxip l'essència d'aquest moment màgic, d'aquest últim alè del protagonista estel·lar, com si intentessin captar l'última centèsima de segon de l'atleta que arriba a la meta, corrent, sense aire, suat i esperant trencar la línia que el separa de l'activitat de la cursa a la glòria de l'arribada, del descans. D'esquena a aquests esforços inútils en pro d'un retrat únic a través d'una finestra de doble vidre i bruta de pols del desert i de ditades greixoses dels turistes, em limito a veure la despedida del dia a través dels ulls blaus de la meva veïna de les mitges de lleopard. Oberts, d'un blau turquesa pàl·lid, plens de tendresa que desperten la curiositat d'un home solitari i avorrit. Prefereixo triar aquesta altra obra de teatre, intentar descobrir quin pensament desperta les neurones a la meva veïna i deixar córrer la meva fantasia nadant en el blau turquesa de la meva creativa imaginació, mentre la foscor corre les cortines de les finestres i el negre nit forma part de la nostra nova decoració. Ara la gent ja ocupa els seients i es prepara per afrontar les hores de descans en un lloc poc propici per aquest propòsit. Els cossos s'amotllen a les butaques, busquen inquietament la postura per aclucar els ulls.