Nova Zelanda

Wellington, la capital d'aquest país de muntanyes, rius, llacs i paisatges espectaculars. Encara no he vist ni una petita mostra d'aquest espectacle però la seva capital m'ha mostrat una cara acollidora, fresca, jove i amb molta vitalitat, un vigor tranquil propi d'un petit país en expansió, amb sang jove i alegria emprenedora.
Vaig arribar aquí sense cap ruta planificada, sense rumb i encara estic navegant per aquestes aigües d'incertesa.
Al segon dia de la meva arribada i després d'allotjar-me en un Backpackers vaig iniciar les gestions bancàries i de telefonia per estar al dia i no patir per qualsevol sorpresa, els diners controlats sempre donen seguretat i sopluig. Surto del banc amb un compte creat i amb cara de més Neozelandès quan de cop em trobo en mig del carrer un tio que la seva cara em resulta familiar i ràpidament amb ve a la ment el seu nom que surt escopit com un llamp a través de les meves cordes vocals. Ell fa acte d'aturar-se però sense donar-se la volta continua el seu trajecte, intento per segon cop cridar-lo i al segon es gira amb cara de sorpresa, no em reconeix. Uns segons més tard una rialla es dibuixa al seu rostre anglès i em diu, que carai fas aquí Josep??. Després de xerrar una estona i de parlar sobre lo petit que pot ser el món algunes vegades decidim sortir a la nit per prendre unes copes i recordar les xerrades que vam tenir a Rainbowbeach, lloc on aquest Galès treballava al hostal Pipies.
Al capvespre a Cuba Street, una cerveseta aquí i una altra allà, gaudim de música en viu i de la vitalitat d'aquesta ciutat plena de joves allà on vagis i la nit ens mostra els encants amagats en forma de simpàtiques donzelles...
Al dia següent rebo una trucada d'una senyora de nom Diana a la qual li havia enviat un e.mail per tal de poder treballar a casa seva i aquesta em comenta que de moment no té lloc per mí però que li encantaria convidar-me a fer un cafetó cosa que accedeixo amablement. Em recull a l'hostal on em trobo i ens enfilem cap a casa seva ubicada en una zona muntanyosa de la ventosa Wellington. Un cop a casa seva em presenta una noia espanyola, concretament de Segovia que s'allotja temporalment allí i em convida a dinar cosa que també accedeixo acabant cuinant per aquestes dos senyores una truita de patata que degustem a la terrassa amb meravelloses vistes xerrant en espanyol i anglès. Hores més tard i abans de marxar la Diana em comenta si vull passar la nit a casa seva ja que elles dues se'n van per un dia i aquí estic, a la terrassa escrivint aquestes ratlles i mirant el jacuzzi que està preparadet per saltar-hi de cap.

Està bé deixar-se portar....