Uluru

Sis-cents quilòmetres és la distància que ens separava d'Alice Springs al monolit més gran del món. Un cop decidit ens armem de valor per superar els més de sis mil quilòmetres fets en un mes. Apa amb una temperatura que ronda els quaranta-cinc graus de cap a la carretera que bull com una cafetera xisclant.
Un altra cop el cel immens i la mateixa catifa vermella plena de matolls verds i petits eucaliptus que neixen aquí i allà, sense ordre ni concert.
Dins la furgoneta música que es deixa sentir molt lleument embrutida per la remor del aire entrant per les finestres completament obertes, evidentment no tenim aire condicionat i l'interior reflecteix la mateixa temperatura que al desert, les pomes i fruita que tenim crema com si acabés de sortir del forn.
El trasto en moviment que només s'atura per omplir el dipòsit que cada cop és més car i pot haver una diferència de cap al doble de preu comparat amb els preus de les ciutats. Aquí a l'infern, el diable ens cobra peatge per totes i cadascuna de les coses que adquirim, cosa que intentem evitar en la mesura del possible, únicament quan la boca s'ens fa aigua per una cerveseta fresca som capaços de fer l'esforç i deixar-nos robar. Únicament en aquests casos excepcionals deixem de beure aigua a quaranta graus de temperatura, apte per posar-hi dins una bosseta de te.
Si pares per un pipí ràpid o per estirar les cames entumides has de tenir en compte que els insectes et detecten com si fossis un pastís dolç com la mel i en qüestió de segons quedes completament ple de mosques que es posen per la teva cara, boca, nas i orelles i no et deixen viure; no vull respirar fort o obrir la boca perquè una o dues d'elles passarien a formar part del teu menú diari. Aquí tots els europeus porten una mena de xarxa per evitar els molestos insectes.
Suposo que s'ha de veure aquesta pedra si visites Austràlia, de fet impressiona aquest pedrot vermell i desgastat en mig de la plana desèrtica; és interessant veure com canvia de tonalitat a mesura que el sol decideix amagar-se, a mesura que l'astre baixa la pedra es torna més i més vermella.
La nit ens va rebre al càmping més proper a l'Uluru, la meva tenda estava parada i no vaig voler protegir-la amb l'última capa per la pluja, el capvespre era un forn i el terra encara feia de brasa. La tenda només disposava de la xarxa per evitar els mosquits. Al cap d'una hora de conciliar el son i estar als braços de Morfeu un vent tremendu feia moure la tenda de costat a costat, els veïns desperts, en pilotes, corrent a buscar les peces de roba que havien deixat descansant aixogant-se sobre les cadires plegables que es movien coixes sense saber on anar. Jo dins la barraca agafant el sac de dormir que em servia de coixí i m'hi enfundo per deixar passar la ventada del desert i mirar de conciliar el son altra cop.
A les set del matí, ja estàvem al peu de la roca per enfilar-nos-hi, me la imaginava més sorrenca i lliscant però tenia una textura més aviat de pedra granítica això sí tenyida de vermell. Cap amunt i vaig començar a sentir que els meus pulmons no funcionaven gaire bé, la veritat últimament tinc una merda de cos que no m'acompanya gaire, espero que m'aguanti fins al cap de munt, pit i collons que fa pujada i al cap d'uns minuts que se'm van fer llargs arribo a la base del monòlit i noto com un vent de dos parells de collons vol endur-se els meus noranta quilets a passejar pedrota avall.

A dalt el vent ensordia les orelles, s'emportava les paraules i fins tot els pensaments, l'atenció parada sobre els peus que s'havien de mantenir estables per no rodolar avall i això ajudava a no pensar en què collons li passa a la meva màquina.
De tornada em van sorprendre uns vocables de llengua coneguda que sortien de la boca d'una doneta Madrilenya que exhibia part dels seus atributs orgullosa de tenir-los en condicions a pesar de la edat, és una conducta força habitual a les dones de quaranta per amunt que es mantenen físicament bé i encara no han trobat al seu príncep blau o ja n'han trobat de tots colors. Era petitoneta però ben feta això sí, vaig pensa que possiblement ajudada per alguna que altra experiència en el quiròfan, algun retoc puntual en llocs concrets, alguna punteta de bisturí aquí i allà i aparentment sembla que la força de la gravetat durant els quaranta i tants no hagi deixat mostra del seu efecte. Ens vam intercanviar telèfons i vaig continuar muntanya avall per tornar a la furgo.
De tornada a la infinita carretera, a la suor i l'aire rostidor s'apreciaven núvols dispersos que dibuixaven amb color blau intens de turmenta una pluja fresca desitjada, n'eren com quatre situats separats en la nostra línia d'horitzó, eren com si reguessin cadascun d'ells una zona concreta i privilegiada. A mesura que ens acostàvem, desitjava passar per sota d'aquell preuat regal però no sabia si seriem els afortunats que ens refrescaríem una estona sota les preuades gotes de vida. Era com si volguéssim passar per sota un tren de rentat de vehicles. Al cap de mitja hora o tres quarts la nostra carretera va enfilar cap a la foscor de la turmenta d'estiu i es notava l'olor xafogós a terra mullada que entrava per les finestres i les primeres gotes de pluja ja tocaven el sostre de la furgo, de cop el soroll ensordidor del xàfec sobre la carrocería. Vam parar el cotxe i vam sortir a fora a remullar-nos sota la dutxa recordant en un instant de gaudi com ballàvem sota les turmentes d'estiu els nens del carrer Hospital.